Sona el despertador. Ben d’hora. Molt d’hora. Emprens un viatge amb el cotxe cap a l’aeroport. Brussel·les? Brussel·les! I sense normalitzar, amb aquella agror a la gola emprens un camí, marcat per la indignació que comporta haver de fer reunions lluny per tenir gent a l’exili. Rutina? Cap. Per més viatges a Brussel·les cap serà rutinari perquè no normalitzem, no ens resignem a acceptar el que vivim i lluitem cada dia, amb arguments i fets, per revertir la putrefacció d’un estat i d’una justícia que ofega.
L’esdevenir és incert, malgrat els indicis constants, i encetem un nou curs polític que vol un posicionament clar (ideològic, sí, però també, i molt, d’acció). Brussel·les ha estat llum en el camí per a l’espai Junts per Catalunya, aglutinat i disposat a vetllar per la unitat estratègica, una unitat dotada d’eines i sense tensions. I ho fa conscient del que ha passat recentment a Ginebra (amb les confiances recuperades!), del que passa cada dia a l’exili i del que passa cada dia rere els murs de la ignomínia. No tot està per fer (tinguem-ho clar), malgrat que queda encara camí per recórrer i serà units que ho farem possible els agents polítics, els agents socials i tot un poble que empeny apoderat. Objectiu? Objectiu fer avançar Catalunya, dia a dia, pas a pas, i amb pressupostos (clar!) consensuats i treballats, sense oblidar-nos de la gent que hi vivim, que tenim necessitats, que volem un govern fort que desplegue tots els recursos possibles, malgrat l’asfíxia econòmica que posen sobre nosaltres els que sí que reben, però que mai no retornen.
En un escenari complex, amb els drets fonamentals de més d’un milió de persones impedits per primera vegada en la història del Parlament Europeu, amb la sentència que posarà punt a una etapa per obrir-ne una altra, amb una investidura o amb unes noves eleccions a Madrid…
I entre tot això, que no és poc, la data de l’1 d’octubre segueix envaint-nos cada dia, ara que prompte en celebrarem els 2 anys. En un escenari complex, amb els drets fonamentals de més d’un milió de persones impedits per primera vegada en la història del Parlament Europeu, amb la sentència que posarà punt a una etapa per obrir-ne una altra, amb una investidura o amb unes noves eleccions a Madrid… Un Madrid amb els ulls clucs que ha de respondre (o això esperem) la pregunta que va fer fa pocs dies el MHP Torra: “Quanta democràcia està disposada a assumir l’estat espanyol?” Democràcia, sí. Perquè els problemes polítics es resolen fent política de cara, dialogant, escoltant, discrepant, discutint, i no amb l’aparell judicial en marxa per tapar allò que des de la política d’allà (i també d’aquí en part) ningú vol afrontar.
Sona el despertador. Ben d’hora. No tant d’hora. Emprens un viatge amb l’autocar cap a Barcelona. Barcelona? Barcelona! És 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i ho tornarem a fer! Samarreta de l’ANC, motxilla carregada i zero dubtes. Som-hi! Com sempre. Com cada 11 de setembre des que hi ha aquestes mobilitzacions massives. I ho hem tornat a fer! Amb el poble, que som tots. I amb les Terres de l’Ebre concentrades al tram 17, però repartides també al llarg de tot l’espai. Units, determinats, forts, convençuts, tossudament alçats. La ciutadania som una eina de país i amb la no-violència com a premissa, però amb resistència activa, aconseguirem vèncer l’estat, ara que ja no li tenim temor. Objectiu? Objectiu independència.
Sonarà el despertador. Ben d’hora? No tant d’hora? I aquell dia hi haurà sentència. I que la sentència ens trobe units, cap a fora i cap a dins. Per elles, per ells, per nosaltres: conjurem-nos! Objectiu? Objectiu governar-nos sobiranament.
#freetothom
