Una bona part dels ebrencs es dediquen, o tenen algú que hi treballa, al sector primari. I la primera lliçó que et dona el camp, el bosc o la mar és que cal respectar els seus ritmes. L’arròs ja s’ha segat i s’estan fanguejant els camps. Els cellers, a plena capacitat amb un mercat saturat. Ara estem enmig de la campanya dels cítrics i ja comencem a tastar els olis del primer raig que sembla que, encara que menys quantitat, seran d’excel·lent qualitat. Tot això amb grans incerteses pel que fa als preus i a les alteracions dels mercats.
Enmig d’una pandèmia dramàtica i les conseqüències sanitàries, econòmiques i socials, la gent s’adapta el millor que pot a la realitat de cada moment. Perquè la vida segueix el seu curs i al seu ritme impertorbable. Les setmanes passen, hi ha parelles que es casen i d’altres que es separen, aniversaris, embarassos i naixements … i des del març que va començar aquest malson que se’ns ha passat l’estiu sense adonar-nos-en i quasi la tardor. Tardor, temps de tempestes i pluges intenses com les que han caigut aquests últims dies, que han deixat més de 100 litres i han afectat, de nou, els punts més fràgils del delta de l’Ebre, com l’Illa de Buda o la barra del Trabucador.
Però, i què està fent el Govern de la Generalitat per les Terres de l’Ebre, mentrestant? Rivalitat entre socis de govern, disputes per lluir més i millor que l’altre, intents per guanyar simpaties del territori, lluites internes i purgues de les “pomes podrides”, esforços extrems per no perdre ni un pam de poder… Però entre els uns i els altres, tot al sac i el sac en terra.
Arriben les llevantades i ja se’ns han oblidat els danys de la DANA del 2018 i les destrosses del Glòria? Dubto molt que als arrossaires se’ls hi hagi oblidat i el mateix a les propietàries del Vascos, dels càmpings i la resta de negocis que viuen del turisme. És cert que, després del Glòria, de seguida els consellers es van comprometre a reservar uns diners per a mesures urgents i reparar tot allò, l’espectacle era dantesc, i així ho van fer.
Però avui mateix, des de qualsevol casa del Delta es miren el cel i la mar amb molta preocupació i molta ansietat. Els diners promesos per la Generalitat no han arribat i sembla que les mesures urgents no ho són tant. La COVID està fent tot més difícil però, com deia al començament, la vida segueix el seu ritme inexorable i les tempestes de tardor ja són aquí. Si jo fos ebrenc estaria amoïnat, però ho estic igualment, com a tarragoní i com a català. Estic enfadat perquè no veig una preocupació sincera per part dels que tenen la capacitat decisòria, el govern. Estic segur que no entenen que el Delta ens marxa a bocins amb cada tempesta. Si ho entenguessin de veritat, ja s’haurien gastat els sis milions d’euros en aportar sorres a la Marquesa o al Trabucador i estarien exigint que tant el Govern d’Espanya com la Unió Europea col·laboressin en la preservació del delta de l’Ebre com a espai únic que és.
No vull renunciar al Delta dels nostres avis, ni un pam menys de Delta.
