El retrobo barquejant per l’Ebre, a Benifallet, en la jornada que els Amics de Pete Seeger van organitzar el 3 de maig en record del gran cantor folk nord-americà, que morí fa deu anys, el 2014, després de viure’n 95 dedicat a la pau, contra les guerres (com la del Vietnam) i, en definitiva, per una vida amb justícia al món, que és el que continuem reclamant.
Amb Francesc (Xesco) Boix, Jaume Arnella -que aquests dies ha ajustat els seus 81 anys- és un continuador d’aquestes batalles cantades. Potser feia trenta anys que no el veia, quan ens trobàvem pel Vallès, convocats per dos grans líders socials, com mossèn Josep Dalmau i Esteve Albert, que ens empenyien a organitzar la revolta popular des de les nostres comunitats.
També fèiem alguna que altra festa gastronòmica, com quan el cuiner Pep Salsetes reuní, nocturnament, en un indret agropecuari que ara no sabria identificar, una petita multitud de revoltats per menjar el que sortí de l’interior de la panxa d’un bou. Pobret! Ja és ben cert que uns s’alimenten sempre a costa d’algú altre.
En aquells anys 80 i 90, Arnella ja era prou conegut en els ambients musicals, pacifistes, ecologistes, no violents i desenganxats progressivament de l’anomenat “ordre oficial”, si es té en compte que en els anys 60 -i sobretot en l’èxtasi protestatari de 1968- Arnella ja havia format el Grup de Folk, a imatge i semblança del que feien als EUA Pete Seeger i d’altres.
En aquest Grup devien fer les primeres actuacions tipus com Pau Riba i Jaume Sisa, que jo escoltava i veia a la Sala Zeleste, de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar. Nits inoblidables, amb el rock laietà, quan encara els programadors musicals no havien llançat al mercat el rock dur, com la millor manera, amb els estupefaents, per estabornir la joventut occidental, cosa que entre nosaltres van aconseguir bastant.
Trista història, com sabem, que es perpetua amb el refinament propi d’una societat emmalaltida. Però Arnella ha resistit bé aquests “cants de sirena” i aquí el tenim -cabells blancs esborrifats al vent, bona presència- amb el seu banjo, guitarró o ukelele, cantant sobre les aigües de l’Ebre el “No serem moguts”, amb tota una bona colla d’excel·lents instrumentistes, arribats de Tortosa (Quico el Célio), de Reus i el Baix Camp (el grup Roseret) i, entre d’altres, del meu poble, Vilanova, amb els músics que lidera Ton Dalmau, que fan una extensa labor de consciència social per escoles i places, i que fins i tot han creat una moneda alternativa, el “turuta”, que també és la marxa, d’origen militar justament, que les bandes, que pugen de les terres de l’Ebre, toquen a les Festes de Carnaval, durant les Comparses a la Plaça de la Vila.
I bé. Al Passeig fluvial de Benifallet, enmig de cantades espontànies, després d’haver barquejat amb el llagut, entre la gentada, saludo Arturo Gaya i Helena, enfeinada en atendre els nombrosos assistents; els vilanovins (Ton Dalmau, Carme Dastis i Maria Biscarri); els de Roseret (Montse Anguera); el periodista Tomàs Carot i Ramon Nadal, que van crear els Amics de Pete Seeger; en José Luís Soler, de l’associació Ilercavònia; el lleidatà Joan Baró, del grup Lauzetas, viatger musical pel món; en Lluís Homdedeu, coordinador del Grup Bioebro i, en fi, Núria Arias, de la PDE, i la historiadora del Pinell, Antònia Serres.
Arnella era feliç entre aquest món -riu, cançons, festa i compromís- que sempre ha estat el seu.
