Que un dels grups més importants de Catalunya, com és Txarango, hagi decidit celebrar dos concerts a Amposta a finals d’agost, sense que això comporti cap despesa per a l’Ajuntament (més enllà de posar la infraestructura necessària), no es casualitat. I que ho faci, amb tot el simbolisme que això suposa, en la seva darrera gira quan presenten el seu darrer disc i anuncien la seva retirada és encara més valuós. I que ho facin per pròpia iniciativa, perquè hi veuen garanties de viabilitat econòmica i un èxit de públic, perquè del contrari no crec que s’arrisquessin, és més encoratjador. No és la primera vegada que venen a la ciutat i omplen de gom a gom. De fet, les entrades es van esgotar en molt poc temps.
Que l’any passat Oques Grasses decidiren presentar, en estrena, el seu darrer disc a la capital del Montsià, tampoc ho podem atribuir a la fortuna dels ampostins, ni a la seva simpatia.
Amposta ha sabut, en aquests últims 4 o 5 anys, posar les bases sòlides per convertir-se en una autèntica referència cultural a les Terres de l’Ebre, però també per ser un punt distingit en el mapa de l’oci cultural de la demarcació de Tarragona o de Catalunya.
Ser de la perifèria no ha estat un obstacle, i no disposar d’un gran pressupost, tampoc. Ser una ciutat petita del sud de Catalunya pot ser, en canvi, un atractiu a considerar si es fan les coses bé i es produeix una resposta de públic de forma regular. Calen unes dosis d’enginy, una presència constant en els mitjans de comunicació, la publicitat adequada i fer el màxim de coses amb criteri. I al final podrem comprovar que el victimisme és una fórmula nefasta per sortir de la depressió, a la qual sembla que ens veiem sotmesos els ebrencs, ans al contrari, l’accentua. Fer pena no és bo, ni ajuda.
Per sortir del pou cal, en primer lloc, la voluntat ferma de sortir-ne i després marcar-nos uns objectius, no cal que siguin utòpics però sí ambiciosos i, posteriorment, “tirar milles”. És a dir, posar-nos a la feina amb il·lusió, perseverança, seny (tot i que tampoc és dolent “anar-nos de la bola” en algun moment, sobretot quan es tracta del món de la cultura) i imaginació. A mesura que anéssim avançant anirem corregint errors i ens anirà incrementant l’autoestima. Els resultats no es faran esperar.
Durant aquests anys Amposta ho ha sabut fer. Hem pogut assistir i participar en nombroses propostes culturals: festivals de música, teatre, dansa, circ… No hi ha hagut setmana que no s’hagi apostat per alguna activitat d’interès, i la resposta del públic ampostí i ebrenc no s’ha fet esperar. I el suport dels grans, tampoc, a jutjar per la decisió de Txarango.
La gira de comiat de Txarango només fa parada a 14 municipis, i arriba a cost zero per als ampostins. (Si! dic a cost zero, perquè amb bandes o grups de tan renom, els ajuntaments solen pagar grans xifres, a part de l’entrada que es cobra a taquilla). Cal insistir, les entrades, fa temps que estan esgotades.
Sincerament estic convençut que aquest és el camí. S’ha sembrat i s’ha regat bé, i ara, és temps d’una bona collita. Amposta és un exemple, però hi ha més d’aquesta voluntat ferma en d’altres pobles del territori. No tot han de ser males notícies a la banda sud d’aquest petit país. Alguna cosa està canviant?
