Acostumo a començar el dia obrint l’ordinador i mirant els diaris. Sempre estan plens de males notícies: guerres, morts, atracaments, violència als carrers, agressions sexuals, actes vandàlics a llocs i objectes públics, persones que fugen de la fam i de la violència en els seus països, gent que pateix… i, tot això, ben adobat amb les baralles entre els nostres líders polítics, discussions que no entenem i que no responen als nostres problemes de cada dia. Sembla que aquest panorama és el mateix a la resta d’Espanya, a Europa, i fins i tot i amb desmesura, a la tradicional Anglaterra, la del Brèxit.
L’altre dia una dona jove em va dir que li havia agradat un dels meus articles perquè era crític alhora que amable i deixava una bona sensació, enmig de la realitat quotidiana i les males notícies dels mitjans, que li arriben a generar malestar i malsons.
El mateix dia vaig rebre una altra opinió més extensa, d’un amic, un metge que ha dedicat molt temps a la gestió i a la política sanitària. Em comentava com de malament ho va passar en la seva última etapa com a responsable d’una institució sanitària. No se’n va sortir tractant de buscar fórmules per sortejar les limitacions del sistema i estava especialment cansat de la presa de decisions per part dels responsables polítics.
“Vaig acabar-ne fart i esgotat”, em deia. Es va protegir organitzant el dia a dia en l’assignació de tasques al petit grup humà del seu servei, preparant i donant les classes a la facultat de Medicina i en un màster de Gestió Sanitària, D’aquesta manera va retrobar la tranquil·litat i, fins i tot, el bon humor.
Un dia, una alumna del màster li va comentar que havia gaudit molt de les seves classes, que havien estat decisives per a ella a l’hora de decidir rebutjar una oferta de treball com a sotsdirectora mèdica d’un hospital.
Aquest fet el va fer pensar que potser el missatge als alumnes feia massa èmfasi en les interioritats negatives del sistema, de la qual cosa es penedia.
Aquesta anècdota i el pas del temps el van portar a un canvi en el to del curs. Va centrar-lo en la necessitat de superació de les febleses del sistema i a encoratjar la formació de professionals per assumir responsabilitats tant en el món de la gestió com en el de la política. Formar bons professionals que substitueixin i millorin els actuals.
Tots dos comentaris em van fer pensar en la necessitat que tothom, individus i societat, tenim de l’empatia, que és la capacitat d’identificar-se amb l’altre i compartir els seus sentiments.
L’empatia ajuda a entendre algunes situacions difícils de gestionar en la vida professional com a metge: aquella angoixa d’una mare davant la febre o el mal de panxa del seu fill; la dificultat de comprensió d’un missatge per part del malalt que l’està rebent o dels seus familiars, que l’estimen; una reacció irritada d’aquell que espera, ansiós, a ser atès; el plor desconsolat del net enfront de la mort del seu avi, que ja té molts anys…
Si tothom, i especialment els nostres líders, practiqués l’empatia, minvarien les notícies de mal funcionament de les institucions públiques i l’exercici de la política seria sinònim de responsabilitat, de tasca facilitadora per resoldre problemes. Sentiríem discursos moderats, sense crispació, paraules que apropessin el diàleg i el consens.
Ser empàtics ens ajudaria a no aprofitar-nos dels patiments i aspiracions dels altres pel nostre propi benefici, i sense cap mena de dubte enfortiria la nostra llibertat.
Tractem d’entendre els altres. Ens convé a tots!
