HomeEntrevistesTomàs Alcoverro · “El meu primer contacte amb la guerra i la...

Tomàs Alcoverro · “El meu primer contacte amb la guerra i la seua devastació va ser a Corbera d’Ebre”

Tomàs Alcoverro és corresponsal al Líban per a La Vanguardia durant cinquanta anys, este dissabte serà nomenat fill adoptiu de Gandesa. Ha rebut grans premis de periodisme, com el Vázquez Montalban de periodisme internacional, Gaziel, l’Ortega i Gasset i també el premi Ofici de periodista. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006.

Primer de tot li he de donar l’enhorabona. Este dissabte (dia 7) el nomenaran fill adoptiu de Gandesa!

Moltes gràcies. Estic molt content i molt satisfet! Sempre he procurat mantindre el vincle amb la meua terra i la família del meu pare, que era de Gandesa. Aquí hi vaig passar estius sencers i moments meravellosos durant la meua infantesa. I crec que Gandesa m’ha servit de molt. M’ha servit per a no perdre’m pel món.

I ho diu després de cinquanta anys com a corresponsal al Líban, d’haver estat corresponsal a París i Brussel·les i haver visitat desenes de països.

I tant. Sempre he donat molta importància a les arrels. He tingut referents que han voltat per tot el món i, a l’hora de tornar a casa, no han sabut on anar. Jo no volia això i he tornat a Gandesa sempre que he pogut i hi he fet conferències, també, el pregó, he presentat llibres i sempre m’he sentit una mica d’aquí. Per això em fa molt content que els gandesans també ho valoren i em facen també un d’ells!

Anem a coses una mica menys amables… Com veu el periodisme avui dia?

Vaja… (riu). Sempre miro de veure la cara positiva que tenen les coses. I la veritat és que les coses han canviat molt en els últims anys. Afortunadament ara hi ha molts mitjans i molts formats nous, i això és molt positiu! Hi ha múltiples fonts d’informació i opinió, i això combat qualsevol monopoli informatiu. És molt positiu. Això ha estat un pas endavant. Abans només hi havia uns pocs diaris, unes quantes ràdios i dos o tres canals de televisió…

A canvi, però, sembla que la immediatesa que es requerix algun dia de vegades va en perjudici dels continguts… o fins i tot, dels codis periodístics elementals.

Cert. És un tema bastant delicat i tampoc vull posicionar-me gaire, però és cert que les coses bones de vegades porten altres realitats que no ho són tant. Hi ha una allau d’informació a la societat actual i les persones patim una mica d’esta hipertròfia comunicativa. L’exigència d’estar contínuament informats o d’estar contínuament informant fa que, de vegades, no siga fàcil mantindre un criteri rigorós i professional. Submergits sota tones d’informació no és estrany que estiguem una mica perduts.

 I esta allau ha acabat afectant també el paper dels corresponsals.

I tant. La crisi econòmica dels mitjans i esta necessitat d’informació a l’instant ha tingut els seus efectes. T’acaba ofegant una mica: una bona anàlisi de vegades requerix temps i una informació rigorosa sobre un tema complex, necessita també d’un temps perquè es puga produir.

Vostè forma part d’una generació de grans corresponsals. Ha coincidit amb noms com Joaquim Ibarz, Rafael Poch, Joaquín Luna, Xavier Aldekoa… Creu que seguirà el paper del corresponsal tal com l’hem entès fins ara?

Està vostè destapant un tema que és una mica trist (riu). Dixem-ho que no soc optimista, i em sento molt afortunat d’haver pogut viure i fer periodisme en l’època que ho he fet. Com a anècdota puc dir-li que la primera guerra en què es considera que hi va haver la figura del corresponsal de guerra és a la guerra de Crimea. Veja vostè quina coincidència amb el que està passant avui dia…

Vostè no s’ha definit mai com un corresponsal de guerra.

Quan vaig arribar de corresponsal a Beirut, l’any 1970, deia que era una ciutat alegre i confiada. La gent tenia la idea que les guerres eren lluny, però va canviar i finalment va arribar a casa seua, també a casa meua. Jo no vaig anar a buscar la guerra en aquell moment, però sí que n’he cobert moltes, massa. Però sempre he dit que molt pocs cops m’he posat un casc o una armilla. Ho considero una disfressa i no m’agraden gaire este tipus d’uniformes. No m’agrada anar uniformat.

Què vol dir?

De vegades trobem que estes cobertures s’han magnificat, i mai m’ha agradat presumir com a periodista que cobrix un conflicte ni magnificar la meua tasca.

Sempre ha dit que la majoria de guerres són molt difícils d’entendre…

Hi ha sempre moltes variables, moltes realitats i moltes coses a tenir en compte i que superen el paper del corresponsal. De fet, crec que molts cops les guerres es cobrixen malament! Es dona informació només d’una realitat, d’un bàndol, i fa falta veure què hi ha a l’altra banda. Una guerra no sol ser cosa de només un actor. Crec, per exemple, que les primaveres àrabs es van cobrir malament, hi va haver un punt massa idealista. O Iraq… Jo vaig ser a Iraq quan va ser destruït pels Estats Units i bona part de l’opinió internacional va donar crèdit a la versió que deia que hi havia armes de destrucció massiva.

Ens deien, però, que les guerres al segle XXI no serien ja cosa de la població civil. Hi havia qui deia que tindrien lloc en el terreny econòmic i, sobretot, a través d’Internet.

Del tot cert. Però sembla que al final seguixen igual i, sobretot, els qui s’emporten la pitjor part solen ser els mateixos: la població civil, la gent de baix, nosaltres. I, després de tants anys, sembla que no tenim remei. Sembla que no aprenem res i no ens penedim de res. Les guerres existixen i continuaran existint en el futur. Formen part de la condició humana, desgraciadament.

La decepció forma part de l’ofici de periodista, i més, en l’àmbit internacional.

Jo n’arrossego moltes. Formava part d’una generació que idealitzava molt: crèiem en la igualtat social, l’alliberament dels pobles, la revolució… Jo vaig ser a París al 68, amb la revolució cultural, que havia de suposar un nou escenari de llibertats… o a l’Iran, al 79, amb Homeini i les il·lusions que despertava en la població… De vegades penses, on ha anat a parar tot això? I, sobretot, les guerres… tota la gent que hi ha mort… Però bé, soc un home molt positiu i podem canviar de tema! (riu).

 

Acaba de complir 80 anys i en porta més de 50 al Líban, què farà després de dissabte a Gandesa?

M’estaré unes setmanes a Catalunya i després me’n tornaré a l’altre costat del Mediterrani, a Beirut. Seguiré treballant, fent coses i sobretot, vivint, m’agrada molt viure! I em fa molta il·lusió este dissabte!

 

És un dia per a xalar.

Sí. A més, el primer contacte que vaig tindre amb la guerra va ser justament a Corbera d’Ebre. Hi anava en bicicleta quan era un xiquet i allà vaig veure per primer cop els estralls i la barbàrie que suposa la guerra. Ho he pensat molts cops. Ara, arriba este reconeixement a la Terra Alta, és curiós. Però he volgut que siga un acte festiu. Així li ho vaig transmetre a l’alcalde, i crec que ens ho passarem molt bé.

Andreu Prunera
Andreu Prunera
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 8 = 18

Últimes notícies

-->