EDITORIAL // Cada temporal, ja independentment de la seua magnitud i virulència, esmola l’amenaça climàtica i humana -tenim els sediments atrapats als pantans- sobre el delta de l’Ebre. La borrasca Filomena ha tornat a colpejar el Delta i els seus espais més vulnerables i ha evidenciat que els temps polítics i burocràtics són incapaços d’adaptar-se a la urgència per molt que esta siga flagrant, com és el cas, llevat que arribem a la conclusió que no hi ha res a fer i que els ciutadans del Delta estan cridats a convertir-se en uns dels primers refugiats climàtics d’Europa.
La Taula de Consens ha tornat a posar el crit al cel per a denunciar el que, efectivament, és una falta de coordinació imperdonable entre l’administració estatal i l’autonòmica a l’hora de fixar i desplegar un pla únic i consensuat sobre les actuacions que cal fer a curt, mitjà i llarg termini, al marge del repartiment de competències, dels permisos, de les fluctuacions polítiques i del calendari electoral. El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Departament de Territori tot just unes hores abans de l’arribada de Filomena s’havian llançat retrets mútuament, en un símptoma evident que el conflicte institucional i polític de fons continua estant per damunt de les interessos del Delta.
Però és igualment cert que a la descoordinació entre administracions se superposa en este cas una clara descoordinació territorial. El territori té una Taula de Consens, però este és un organisme que no respon plenament al seu nom sinó que representa la confluència entre els interessos dels regants i dels ajuntaments sense tenir en compte altres opinions, legítimes i en alguns casos expertes.
És a dir, un cop més, reclamem unitat d’acció a les administracions superiors però som incapaços d’assolir primer una unitat de posició al territori, per a tenir tota la força allà on siga. Mentre uns agents continuen prioritzant el manteniment de la morfologia del Delta, hi ha altres veus -s’hi inclouen els grups conservacionistes- que veuen bé l’estratègia de l’Estat de dixar retrocedir alguns metres la línia de costa. Uns prioritzen els moviments de sorra i els altres, la reactivació del trànsit sedimentari. I correm el perill que l’Estat no acabe de fer un pas endavant ferm ni en un sentit ni en un altre: que vaja tapant forats amb arena a la costa i fent estudis sobre la composició dels sediments sense passar a l’acció; amb la Generalitat fent veure que aixeca la veu sobretot quan hi ha eleccions a la vista. I així, entre tots, fent xuts a seguir.
De la mateixa manera que Endesa o l’Adif, a part d’actuar de forma desconsiderada, només senten la pressió de les administracions supramunicipals quan hi ha talls de llum de més de 12 hores amb temperatures sota zero o de transport públic -com ha passat a la Terra Alta i la Ribera i a l’R-15-, quan el manteniment de les infraestructures s’ha de fer de forma regular en previsió dels moments excepcionals.
