HomeEntrevistesVerònica Hernández · “Hem de portar la dansa al carrer i treure-la...

Verònica Hernández · “Hem de portar la dansa al carrer i treure-la del món exclusiu on viu”

Verònica Hernández,nascuda a Tortosa l’any 1992. És ballarina i coreògrafa.

 

De totes les disciplines de la cultura, la dansa és potser de les més invisibles.

Costa menys anar al cine o al teatre. Hem pecat de fer dansa per a la gent del món de la dansa, amb narratives sovint difícils de desxifrar per al gran públic.

Això pot espantar espectadors.

Sobretot si parlem de dansa contemporània. En canvi, les danses urbanes, més lligades a un determitat context social, són més accessibles i fàcils de llegir. Cal treure la dansa d’aquest món tan exclusiu.

Un repte també per als programadors culturals.

És que massa sovint veiem en les programacions la mateixa gent des de fa anys. Han d’atrevir-se amb propostes noves i diferents. Però als programadors els costa confiar en nous coreògrafs si no tenen la certesa que ompliran el teatre.

Vostè va iniciar-se de molt menuda en una escola de dansa a la seua ciutat.

A l’escola Esther Roselló, de Tortosa. Hi vaig anar fins als 18 anys. Hi tinc un deute enorme. Reivindico les escoles de barri o de poble perquè són l’accés primer d’una xiqueta al món de la dansa. I això et marca per a tota la vida.

De quina manera van influir-hi a casa seua?

Ma mare hauria volgut ballar, però no va poder. I m’hi va apuntar a mi als quatre anys. Em va entusiasmar, ja de molt menuda.

També ha passat pel ball de saló.

Vaig competir-hi fins als 18 anys.

Vostè balla, però també s’ha format en literatura.

Es tractava d’estudiar una cosa segura i deixar la dansa com una afició, un prejudici encara vigent avui. Jo sempre he escrit i ballat. He necessitat els dos llenguatges per expressar-me. On no arribo amb un, ho faig amb l’altre.

Barcelona, primera parada.

Allí em formo i començo a guanyar-me la vida com a professora de dansa. Però prompte m’angoixo perquè feia moltes classes ensenyant llenguatges que no acabava de conèixer. Jo volia aprendre, però no sabia encara com havia de ballar.

I a París troba el fil.

Des de menuda que volia anar-hi a viure. Hi vaig arribar fugint, amb ganes d’aprendre, però sense diners, ni feina, ni gens de francès. No sé si va ser una decisió molt intel·ligent.

Vist en perspectiva, sembla que sí.

Em vaig passar dos anys ballant sola en un pis. Això em va permetre una millor connexió amb el meu propi cos i entendre a la fi com volia ballar.

I de París fa cap a Israel.

Estant a França vaig conèixer el gaga, un llenguatge del moviment creat per Olad Naharin, director de la companyia israelí Batsheva, de les millors del món en dansa contemporània. El gaga és un mètode que suposa tornar al cos i desenvolupar una improvisació que dona molta llibertat. Vaig marxar a Tel-Aviv a formar-me. I vaig venir amb el cap regirat.

I en tornar munta la companyia La Dama.

Formada només per dones, en què Tortosa i la tradició de l’Orde de l’Atxa, amb les defensores de la ciutat, hi té un paper rellevant. També em va inspirar un tapís, que vaig descobrir al Museu Medieval de París, que m’impressionà: parla d’un sisè sentit, que jo associo al desig i a la solitud de la dona.

Parla molt de la soledat com a element clau en els seus processos creatius.

Estar sola, permetre’m ser feble i vulnerable, viatjar sense ningú a ciutats desconegudes, m’ha ajudat sempre a centrar-me i a guanyar perspectiva.

Com fa el pas de ballarina a coreògrafa?

A base de cops. Em vaig fer un fart d’audicions com a ballarina, però mai m’agafaven. I no sabia per què. Amb el temps ho vaig entendre. No encaixava perquè no em satisfeia res del que provava. A base d’esforç i molts de dubtes, vaig donar el pas i vaig muntar la meua pròpia companyia.

Picant d’aquí i d’allà aconseguix un estil propi, molt eclèctic.

El moviment canvia constantment. No em moc ara com l’any passat i no sé com ho faré en un futur. Soc fruit d’allò que m’ha influït: el ball de saló, les danses clàssica i urbana, i altres expressions culturals, com la pintura o la moda, que m’ajuden molt en la generació d’escenografies.

Quin és el camí per a formar-se en este món?

Anant a l’Institut del Teatre. Però també hi ha camins més underground. De vegades va bé xafar carrer i veure què hi passa, en els centres cívics.

Quanta disciplina fa falta en este ofici?

Molta. Però més important encara és la claredat mental, saber on vols anar.

 

La vida de la ballarina és curta?

Cada vegada s’allarga més. Tinc 29 anys i jo no soc perfecta ni tinc una elasticitat increïble. Cadascú té un cos que cal escoltar per a saber on et pot portar. Si vols imposar-te impossibles, potser faràs moltes virolles, però igual no connectes amb el públic.

Quin paper ocupen les seues Terres de l’Ebre en el seu imaginari creatiu?

Un lloc central. El paisatge, la llum i la història de l’Ebre han forjat els meus patrons estètics.

Quin és el camí per a recórrer a partir d’ara?

Estic tot just al principi. D’aquí a uns anys m’agradaria fer el mateix, però a un nivell superior. Vull ballar en teatres i no privar-me, com a coreògrafa, si vull omplir d’aigua un escenari, per exemple. El meu objectiu és coreagrafiar i dirigir.

Quan la podrem veure ballant a prop de casa?

El 7 de novembre, al Teatre Auditori de Tortosa. Hi portem Bestiari.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 42 = 47

Últimes notícies

-->