Així el tenien batejat tota una generació de futbolistes Juan Castellà Fatsini, amb una mescla de tendresa i respecte de tots aquells que, en un moment de la seua trajectòria esportiva, van jugar amb el Club Deportiu la Cava. Era l’oncle, estimat per tots, entregat amb cos i ànima al seu club i al seu poble fins a l’últim moment de la seva vida.
L’oncle ens va deixar fa uns dies en un camí ja fet, amb uns propòsits de vida més que complerts, amb una família que l’estimava i amb una colla d’amics que havia fet dintre i fora dels terrenys de joc. Però no per això puc deixar de lamentar el seu traspàs i, des d’aquestes humils ratlles, brindar-li un sincer i merescut homenatge en nom meu i també en el de moltes persones que l’estimaven. L’escric en nom de totes les persones que el coneixien, i en el meu propi, per als qui la seua existència ha significat, com per a mi, un abans i un després, per tot allò que representava, però sobretot per qui era.
L’oncle va pertànyer a una generació que va viure i va patir la crueltat de la Guerra Civil i la postguerra, que va haver de lluitar per tirar endavant els seus, com la majoria d’homes i dones del Delta. Sense gaires facilitats, sense gaires comoditats, va construir a la Cava el seu futur, la seua vida. Formava part de la generació que ens va portar la democràcia, la llibertat i la constitució d’un estat del benestar que aquesta maleïda pandèmia ha vingut a sotragar. M’aterra pensar que s’hagin esborrat tantes persones d’aquella generació sense donar-los l’oportunitat de tenir un final digne, d’un comiat més que guanyat de la terra que tant van ajudar a fer gran i pròspera. Quanta injustícia i quanta crueltat!
Era un adolescent quan vaig poder començar a compartir moments amb l’oncle Juanito. L’admirava per la passió i sentiment que posava en tot el que feia. S’emocionava fàcilment evocant èpoques llegendàries del CD la Cava que va viure i que esperava nostàlgic que tornés algun dia. Anhelava veure de nou Juanito, Santaella, Llorca, Tarazona…i tantíssims jugadors que el van marcar per sempre. Ni el Barça ni el Madrid haurien pogut tenir un millor utiller que ell. Es desvivia pels jugadors, per assistir totes les seves necessitats, i quan dic totes són totes. Quan marxàvem a jugar pels camps de la província amb Bastiano d’Alonso, Hilario de Sagasta o Sisco de Gandaia, la discussió entre ells sempre era la mateixa. Perquè anàvem tan plens! Semblava que no haguéssim de tornar mai més a casa, carregats de roba, de calcetes, de botes, de tovalloles… Sempre deia que als seus jugadors no els faltaria de res mentre ell estigués al món. I així era, ningú dels que van passar pels vestidors del Camp Nou va quedar desatès per ell. Ara bé, si per algú es desvivia era pels jugadors que venien de fora. Els tenia a tots una especial consideració que traspassava molts cops l’atenció que podria dispensar als de casa. Un dia em vaig atrevir i li vaig preguntar per què ho feia. Em va dir que els de casa estan a casa i els que venen de fora tenia l’obligació de fer-los sentir com si hi estiguessin. Volia donar sempre la imatge d’acollidors i bona gent que ha caracteritzat els ciutadans i ciutadanes del nostre poble. Així era l’oncle, i així vivia els partits de la Cava. Com si ens anés a cada partit la vida. Amb crits de “tireu l’equip cap avant” o “estasella”. Pocs dies abans que emmalaltís, va estar present a l’estadi. Allí va ser l’últim cop que el vaig poder abraçar, com si el destí ja tingués prevista aquesta circumstància. Només desitjo que testimonis com el seu, que poden ser fàcilment reproduïbles en camps i clubs de Catalunya, no quedin menystinguts i oblidats amb el pas del temps. Si més no, si el CD la Cava és el que és, és precisament per persones com ell, que ho van donar tot sense esperar res a canvi. L’oncle Juanito ja forma part de les llegendes que han donat sentit a un club que ja s’aproxima al seu centenari. Ens seguirà cada diumenge amb Juanito i Hilario de Sagasta, Ramon del Sagall, l’oncle Barraqué o Juanito de les Catalines, i faran la força que toque, perquè la pilota entre. Descanse en pau oncle, mai l’oblidarem.
