Per més similituds jo ja vaig néixer, el 1950, al carrer de l’Aigua, per la qual cosa, amb tanta aigua per entremig, estava cantat que un dia o altre jo coneixeria el riu que en porta més, l’Ebre
Si no hi tenen inconvenient -espero que no-, avui els penso parlar del meu pare: Xavier Garcia i Soler (Vilanova i la Geltrú, 1919-1998), que aquests dies, el passat dia 3 (dia de Sant Francesc Xavier), va fer cent anys que va nàixer en aquesta nostra capital del Garraf, justament al carrer que porta el nom (quina coincidència!) de Manuel Tomàs, que és qui, al segle XIX, portà les aigües a Vilanova.
Per més similituds jo ja vaig néixer, el 1950, al carrer de l’Aigua, per la qual cosa, amb tanta aigua per entremig, estava cantat que un dia o altre jo coneixeria el riu que en porta més, l’Ebre, i em faria amic de Manuel Tomàs, el nostre Manolo, que d’aigües, i de salvar-les, en sap un munt.
El meu pare -que anà a fer la guerra amb la República, pobret, només amb divuit anys- venia d’una família treballadora, cristiana i ajustada, que no es podia permetre el luxe de tirar res, i això és el que ens transmeté a les meves germanes i a mi: “A casa no som rics ni pobres, som justos”.
Potser per això, havent nascut a Vilanova -entre Barcelona i Tarragona-, he tractat de tenir sempre aquest sentit d’equilibri, que ara se m’accelera quan veig tants desequilibris que assolen el món, començant pels de casa. El pare -que fou molt valent en el llarg temps de la llarga dictadura- me’l va fer conèixer amb l’exemple de la seva vida: amb vocació pel periodisme i la literatura, que exercí per lliure amb tantes dificultats, fou un batallador en base a la catalanitat, a l’obrerisme cristià i a la justícia social.
Tot això es concretà en una bona colla de llibres (molts d’ells dedicats a la història i als personatges de la nostra comarca), en la col·laboració intensa amb el moviment obrer cristià peninsular (l’HOAC) -que fundà, justament, el 1946, un paisà nostre, Guillem Rovirosa (1897-1964), de qui el nostre pare féu la biografia- i es concretà, en fi, amb un activisme incessant, cultural i polític en el sentit més ampli, per retornar a Vilanova, i per allà on passava, el sentit de comunitat, que s’havia forjat lentament amb la República, i que quedà desgavellat en tot el període franquista.
Jo el veia al seu despatxet -allà on jo estudiava-, esgarrapant hores després de la feina, escrivint articles aquí i allà -sense cobrar naturalment, com sovint passa ara-, consultant papers i llibres, preparant jornades, congressos i reunions, rebent gent del poble i de tot Catalunya, donant classes de català i d’altres idiomes. I viatjant moltíssim, arreu del país i d’Espanya.
La seva correspondència postal era llarga i contundent, perquè va cartejar-se amb les sotanes més acreditades de l’antifranquisme: de mossèn Manyà a mossèn Masip, i tants d’altres. I per casa passaven derrotats il·lustres, com el jurisconsult Maspons i Anglasell, Maurici Serrahima, Fèlix Cucurull, Francesc de B. Moll, etc. Sabien que a Vilanova, al carrer de l’Aigua 50, hi trobarien acolliment.
Com el que l’hi oferien allà on anava. Per exemple, a Tortosa, on visitava a la Muntanyeta el Dr. Manyà, o Daniel Ribé, que escrivia també. Al cap dels anys, jo vaig conèixer els dos, i tants d’altres. I si vaig començar a córrer vora l’Ebre, va ser igualment gràcies al pare, que quan anava en avió a Madrid em deia: “He vist l’Ebre des del cel!” Jo el vaig començar a veure arran d’aigua.
Per tot plegat, el dissabte 14, a les dotze del migdia, a la Penya Filatèlica de Vilanova, li tributarem -paisans i amics- el record i homenatge que es mereix.
