No sé si tothom té clar qui és qui en el món de les emergències.
En els últims anys hem passat del concepte urgència a emergència, que és més transversal. Protecció Civil fa de catalitzador. Treballem la crisi des de dins per a explicar-la cap enfora, a la societat.
Imagino que el gruix principal de feina el tenen entre crisi i crisi.
Fent previsió de riscos, prevenció, planificant i implantant plans. No és el mateix afrontar una emergència amb un document que et diga els passos a seguir, que no tenir res. Hem aconseguit que gairebé tots els ajuntaments de l’Ebre tinguen un pla d’emergència.
A casa nostra, Protecció Civil és relativament jove.
Té direcció general pròpia des de fa 12 anys. Abans estava dins del cos de Bombers. No som un cos pròpiament operatiu i ho hauríem de ser. Em consta que s’està treballant per a resoldre-ho. Avui, amb l’expertesa acumulada, Protecció Civil és un dels principals actors en una emergència greu. I la gent ens identifica ràpidament.
Quins són els països que millor ho treballen.
Francesos, alemanys i suïssos tenen molta tradició en el factor social quan hi ha una emergència. Els anglosaxons tenen sistemes diferents, amb un major pes del sector privat.
Aquí, el voluntariat continua sent una peça clau.
A les Terres de l’Ebre hi ha cinc associacions de voluntaris en actiu, amb 50 efectius en total. Caldria canviar la llei per a treballar el voluntariat d’una altra manera, aprofitant-los no només en els incidents sinó en les fases de planificació.
Neucat, Ventcat, Inuncat, Plaseqcat… Un nom per a cada emergència. Tots els escenaris estan previstos?
Tots els riscos detectables s’han de planificar. No és el mateix gestionar una nevada que una contaminació marina. I quan surt alguna cosa no planificada, apareix el Procicat, que és el marc general.
Tanta diversitat obligarà a tenir molts experts.
No tant això com gent polivalent, que tant puga gestionar un centre d’evacuats com interpretar bé una situació meteorològica de risc. Al final, gestionar una crisi és prendre les millors decisions possibles en el mínim temps.
Canvia la percepció de risc d’un lloc a un altre?
I a tots nivells. No tenim la mateixa percepció a Occident que en un país subdesenvolupat. També és diferent dins de Catalunya.
I com som els ebrencs?
Persones acostumades a conviure amb el risc. La presència de les nuclears, les històriques avingudes de l’Ebre o els incendis forestals fan que tinguem el risc sempre present.
Això ha forjat el nostre caràcter?
I tant! Però no només pel risc a patir un accident greu, sinó per la temor a perdre una collita, per una inundació, una llevantada o un foc devastador. L’economia i la societat estan molt influenciades per la manera que tenim de percebre el risc.
Les dades avalen esta realitat?
Pot sorprendre, però les Terres de l’Ebre acumulen el doble d’emergències greus que cap altra regió de Catalunya. En els últims dotze anys hem tingut 21 emergències greus. La nostra configuració geogràfica ens fa ser un territori multirisc: nuclears, riu Ebre, incendis, un front marítim sensible, vies de comunicació importants… Tothom recordarà també la crisi sísmica del Castor, l’accident de Freginals o les explosions d’Alcanar.
Som confiats?
Un major accés a la informació ens pot tornar desconfiats. Avui, Protecció Civil, aquí i arreu del món, treballa de manera constant per a alertar i desmentir informacions falses. L’important, en una emergència, és fer una bona comunicació de crisi. És la millor medecina per a generar confiança.
Els atemptats del 17A marquen un punt d’inflexió en este sentit.
Van demostrar que la comunicació és un factor clau per a gestionar bé una crisi. Abans, tot era molt opac. En una emergència has de ser transparent i tractar la societat de manera adulta.
Els més jóvens estan creixent amb el mantra “no abaixeu la guàrdia”. Els pot acabar immunitzant?
És el que ens passa amb la covid. Quan una emergència s’allarga en el temps, les mesures perden efectivitat.
Ens pot convertir en una societat en recel permanent.
L’objectiu és ser més resilients: guanyar capacitat d’adaptació a les emergències i ser capaços de tornar a la normalitat ràpidament.
Hem de familiaritzar els nostres menuts amb el risc o convé evitar exposar-los massa?
Els hem d’inculcar que el món en què viuen té riscos i fer que aquest no siga un tema tabú. Les desgràcies han passat, passen i passaran. Cal tenir tota la societat preparada.
Quin futur ens espera a l’Ebre? Què ens farà vulnerables?
El canvi climàtic. Perquè ens portarà nous escenaris i molta incertesa, sobretot en meteorologia i incendis. Mai havíem tingut llevantades tan severes en tan poc temps. O incendis amb tan alta capacitat de propagació.
S’acostuma un a donar només notícies dolentes?
Natros no repartim subvencions ni donem premis. Però quan treballes en una emergència greu és molt gratificant veure que, malgrat la desgràcia, els afectats acostumen sempre a agrair la nostra feina. Ho he vist en totes les crisis que he viscut.
