Alfredo Valdivieso té 58 anys, viu a la Sénia i fa de guaita forestal des de fa 10 anys a les Terres de l’Ebre. Els darrers estius ha desenvolupat esta faena al punt de Cerro Gordo, a la Serreta de Godall, al terme municipal d’Ulldecona.
Des d’allà controla, a grans trets, el vessant marítim dels Ports de Beseit. Abans ja havia format part dels anomenats Grups d’Intervenció Immediata contra incendis forestals. Explica que els guaites estan vinculats al Departament d’Interior durant tres mesos anuals a través -majoritàriament- d’un contracte fix discontinu, tot i que contraposa que altres comunitats autònomes allarguen fins a sis mesos com a mínim el temps de vigilància del camp a través de persones i alerta que el 15 de setembre, quan ells marxen cap a casa, és quan el bosc acumula més sequedat i estrès hídric. “I la radiació solar cada vegada és més forta”, afegix. Valdivieso posa com a exemple que a Fredes, dependent de la Generalitat Valenciana, hi ha un guaita forestal tot l’any, “perquè entenen que localitzar un llamp que ha caigut” és molt important a nivell preventiu, i més en una zona “on a cada tronada en cauen, de llamps”.
També revela que els guaites reben una formació tècnica bàsica, sobre cartografia, ús de binoculars o comunicació per ràdio, tot i que ell també té formació específica en extinció. Cobren un sou d’entre 1.100 i 1.200 hores mensuals en funció de l’antiguitat, per estar 10 hores diàries en solitari a la muntanya vigilant el territori.
Cada dos guaites -a Catalunya hi ha una plantilla màxima de 96- cobrixen un punt de vigilància amb el següent règim de torns: dos dies de treball, tres de festa i dos de treball i a la setmana següent, dos dies de festa, tres de treball i dos de festa. L’horari de vigilància, segons Bombers, és de dos quarts d’11 del matí a les 20 h del vespre.
A ningú se li escapa que es tracta d’una faena extraordinàriament monòtona, que requerix d’un caràcter compatible amb la solitud i d’una rutina irrenunciable: “Som gent acostumada a este tipus de faena, a qui no importa passar hores tots sols tranquil·lament. Podem dedicar-nos a llegir o a fer una altra activitat, però sabem que cada cinc o deu minuts hem de tenir la constància de donar una ullada completa. Podem fer altres coses, però el cap està sempre pendent de la vigilància”, explica Valdivieso, que admet que no poden estar tot el dia mirant punts fixos i també aprofita per a fer gimnàstica o preparar el menjar.
Sobre les condicions dels punts de guaita, explica que en la majoria no hi ha WC ni acostuma a haver-hi llum ni aigua corrent, però considera que això no és cap impediment pel que fa a condicions laborals, encara que “socialment” puga semblar “estrany”, per a continuar fent la seua faena. En general nega que les casetes dels punts de guaita estiguen malament. “La caseta [de Cerro Gordo] és petita, però està bé, amb una taula i una cadira en condicions. Hi estic bé”, assegura. D’octubre a maig, Valdivieso fa altres treballs, de paleta o de moliner d’oli entre d’altres.
