HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEm dic Natàlia, tinc 19 anys, i tinc càncer

Em dic Natàlia, tinc 19 anys, i tinc càncer

No sé ben bé per on començar. Em presentaré, per aquells qui no em conegueu: em dic Natàlia, tinc dinou anys, soc de Tortosa i tinc el limfoma de Hodgkin.

Quan fa deu mesos em van proposar ser col·laboradora de les Firmes ebredigital.cat durant l’any 2021 em va fer molta il·lusió. Tres mesos enrere havia iniciat els meus estudis universitaris en la carrera de periodisme. Amb només divuit anys, esta proposta, per a mi, significava obrir-me les portes, d’alguna manera, del món periodístic. Recordo que, quan es va publicar el meu primer article d’opinió, em va fer una mica de respecte, però vaig rebre una bona resposta i em vaig animar a seguir escrivint. Em vaig prometre a mi mateixa que aprofitaria l’oportunitat per parlar de temes que d’alguna manera m’interessessin o m’afectessin de veritat; des de sempre m’ha agradat comunicar-me escrivint. No volia parlar per parlar. I així ho he intentat fer fins ara. Així com l’últim mes no em vaig veure amb ganes d’escriure, avui m’he animat a parlar-vos-en, del meu càncer i de com ho estic vivint.

Diuen que el càncer et fa veure el món amb uns altres ulls, que et fa viure d’una manera molt més intensa. Sembla un tòpic, però… és tan real! De sobte, et venen ganes de fer totes les ximpleries que en algun moment t’has plantejat, però que mai t’has atrevit a fer. És com una muntanya russa i els cims et semblen preciosos. Estàs al bar amb els amics, tots rieu per alguna cosa i, enmig d’aquella barreja de rialles, t’adones que ningú estarà pensant el mateix, però per a tu aquell instant està sent dels més feliços de la teua vida. Una abraçada, una mirada o una mà afectuosa sobre l’espatlla em fan sentir molt afortunada.

Ara bé, he de ser realista. Tenir càncer és una merda. Tenir càncer espanta. Fins al punt que m’atreveixo a afirmar que a més de la meitat us estarà costant llegir la paraula tantes vegades, més si ho narra una noia de tan sols dinou anys.

Costa parlar-ne. No ho sé… a mi m’agrada. Compartir les sensacions, els pensaments, les bones –i no tan bones– notícies… Si m’ho guardés per a mi mateixa no en trauria res i jo he decidit que n’he de traure alguna cosa bona. Penso que la vida està per compartir-la i no vull deixar de fer-ho perquè estigui malalta.

Com us podeu imaginar, hi ha dies dolents, dies desesperants, dies tristos, dies dolorosos… Encara que us costi de creure, també hi ha aspectes –alguns– positius. Per a mi, la millor és notar l’escalf de la gent del teu voltant. Mai m’havia sentit tan ben acompanyada. De sobte, sembla que els vincles amb la família, els amics i els coneguts es tornin més forts que abans. M’envien missatges, alguns molt especials. Em diuen coses que mai m’havien dit. Es pensen que molesten; tot el contrari, em fan adonar que no estic sola. M’agrada que les persones ens diguem coses boniques. Tant de bo no només ho féssim en estes situacions i fóssim molt més atrevits. Tots coincideixen a dir-me que soc molt valenta i forta, que ells no ho podrien gestionar tan bé. Em costa de creure. Jo no veig la possibilitat de viure-ho d’una altra manera. És cert que en moments de ràbia i impotència em ve al cap la típica pregunta “per què m’ha tocat a mi?”, però en moments més aviat racionals i de calma em responc a mi mateixa que simplement “he tingut mala sort, l’atzar ho ha decidit així”. El millor que puc fer és acceptar-ho, assimilar-ho i afrontar-ho; per més que sigui dur. Així ho veig jo.

Fa tres mesos que vaig començar este camí –no m’agrada dir-li lluita–, que ara sembla que només acaba de començar. Serà més llarg, o més curt, però mai vull perdre l’esperança. I bé, així és com ho estic vivint fins ara.

I ja que estic, tot i que últimament quan ho faig em diuen que no he de donar les gràcies, no seria jo si no ho fes, així que: gràcies als meus pares, al meu germà, a la meua família, a les meues amigues, als meus amics i a totes les persones que en algun moment pensen en mi; com també als metges, metgesses, als ATS i a les psicòlogues per fer tan bé la seva feina. Malauradament esta malaltia és present a moltes de les nostres vides, sigui en primera persona o al costat d’algú que la pateix. Així doncs… ¡Que tinguem sort!

Natalia Pinol
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 75 = 78

Últimes notícies