Com l’aixada per a la pagesia o el fonendoscopi per a la medicina, el diccionari és l’eina per a la lectura i, sobretot, per a l’escriptura. L’hem de tindre a prop. Una finestra oberta. Les paraules juguen amb nosaltres, sobrevolen els llibres, l’escriptori.
Se’n van i tornen. Com els xiquets menuts, ens somriuen i s’amaguen. Les seguim amb la mirada i intentem agafar-les, aterrar-les amablement.
Fer-les aliades, amigues.
No totes arriben al diccionari, que vindria a ser com un cel de paraules. Com moltes dites i cançons, algunes de les que es dibuixaven als llavis dels nostres iaios es van morir amb ells. També l’entonació, la musicalitat. Petites tragèdies. Però, per sort, moltes viuran per sempre al diccionari d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. El bonic, l’inclusiu, el que mira a les diversitats. D’altres també, més afortunades, estan al de l’Institut d’Estudis Catalans, l’IEC. El rigorós, l’imprescindible, la norma. Els dos diccionaris s’agafen de la mà. Què seria un idioma sense les seues pluralitats? Ben pobre. I què seria una llengua sense la seua norma? Ens n’hauríem d’inventar una altra perquè, si no, podríem parlar però no podríem escriure. Però en una parla tan amenaçada per les divisions com la nostra, això és un luxe que no ens podem permetre.
També tenen la seua gràcia els diccionaris de sinònims. I la seua vitalitat. Perquè el cap és redundant però la llengua ha de ser rica. S’agafen paraules d’aquestes que juguen.
Se’n repesquen d’altres que ja s’havia emportat el corrent del riu. A vegades es rescaten de l’oblit. I sempre es fan noves descobertes.
I com que el país és tan divers com la seua parla, busco “rural” a sinonims.iec.cat però llegeixo coses com “feréstec”, “aspre”, “esquerp”, “difícil”, “trencat”, “rude”, “groller”, “incivil”, “insociable”, “incivilitzat”, “isard”, “alarb”. Serà que a la ciutat no hi ha feréstecs, ni aspres, ni esquerps, ni difícils, ni trencats, ni rudes, ni grollers, ni incivils, ni insociables, ni incivilitzats, ni isards, ni alarbs? Serà la mirada urbanocentrista?
Mirem com ens miren, com som mirats. Però també com mirem, com ens mirem. Feréstecs, incultes, insociables. Sí, som així. Però també persones amables, dolces, fàcils, sociables, suaus, educades, cultes, obertes, hospitalàries. Tots som tot. Totes. Depèn del moment, depèn de què parlem. Al camp i a la ciutat. I a Finlàndia, a Cuba, al Marroc, a tot arreu.
A la gent del nord d’Àfrica que no són àrabs els anomenem berbers, del llatí barbarus, bàrbar, del grec βάρβαρος, que durant l’antiguitat designava de forma tan despectiva com arrogant totes aquelles persones que vivien més enllà de les fronteres de la cultura grecoromana. La que es pensava civilitzada, hegemònica, el centre del món conegut. Però als berbers els agrada més autoanomenar-se amazics, que ve de persona noble, lliure. 2.000 anys després, és això, encara.
