Admiro, i m’emocionen, els adults que encara conserven prou intacta la infantesa. El periodista Ramón Lobo, corresponsal de molta guerra, defensava que els adults hem d’intentar tornar sovint a la infantesa, que és allí on hi ha la veritable pàtria. En la seva última pel·lícula, Parthenope, el director Paolo Sorrentino fa dir a un dels seus personatges una frase monumental: “Déu va treballar a fons inventant la infantesa feliç. Després es va distreure”. Sorrentino la justificava recentment: “La infantesa pot ser el lloc de la perfecció. Després, la consciència i la responsabilitat ens fan ser més problemàtics”.
Per sort, penso sovint en la meua infantesa. Hi penso des de la satisfacció d’haver-la viscut feliç, en un poble que llavors era encara autèntic i on —quina sort!— no existien pantalles ni tiktoks. Jugar al carrer era innegociable. Compartir el joc, també. Fa pena veure en què ens hem convertit avui: quanta, quanta pantalla… El 28 d’abril, vam fregar l’absurditat com a espècie, desorientadíssims per haver-nos quedat unes hores sense cobertura i Internet.
La infantesa i l’apagada em fan pensar en Gaza. Potser és barrejar coses, potser no. ¿Si la infantesa és un refugi de per vida, un lloc on cal tornar, quin refugi tindran els centenars de milers de nens mutilats, físicament i emocionalment, per la guerra? A les redaccions dels diaris, ens hem acostumat a veure reiteradament estampes d’horror, com la d’infants de poc més de sis anys transportant el cadàver d’altres infants de no més de sis anys. Llegida ara, la frase de la pel·lícula de Sorrentino és, certament, només ficció: “Déu va treballar a fons inventant la infantesa feliç”.
