Sembla que una de les actituds més comunes entre els humans és criticar. Sense donar-nos compte, critiquem tot i tots molt sovint. Quantes vegades hem criticat la feina dels altres, no perquè la faci ni millor ni pitjor, simplement perquè la fan diferent? O critiquem allò que creiem que està mal fet per l’altre, les seues debilitats, el seus cossos, la seva roba… sense pensar si nosaltres no fem el mateix.
Criticar és un dels factors que ens fa viure en una actitud negativa perquè genera pensaments negatius que ens perjudiquen i dificulten tenir una bona actitud amb pensaments positius, per arribar a un estat de benestar.
En l’únic aspecte que la critica podria ser vàlida és si ens autocritiquem per millorar com a persones i solucionar els nostres defectes, però això sembla que no ens agrada massa. Segons alguns estudis aquest hàbit prové de les debilitats pròpies davant les persones que critiquem, normalment la raó és perquè no estem a gust amb nosaltres mateixos.
Critiquem a una persona per tal de tapar els nostres errors o destaquem els dels altres creient que així no es notaran els propis. Admetem que el que busquem és justificar-nos a nosaltres mateixos de les nostres pròpies debilitats. Però criticar és un mal hàbit i l’hem d’eliminar de la nostra quotidianitat, ja que amb ell només aconseguim obstaculitzar les relacions amb els altres, en cap moment contribuïm amb res en el creixement personal ni de l’altra persona ni el nostre particular.
Abans de tornar a criticar potser caldria recordar la reflexió del filòsof grec Tales de Mileto: La cosa més difícil és conèixer-nos a nosaltres mateixos, el més fàcil criticar als altres!
