Fa uns mesos, en ple confinament i amb les UCI encara saturades, el magnífic periodista de la Cadena SER Javier del Pino entrevistava el també magnífic filòsof italià Nuccio Ordino. Era diumenge, i la conversa, com no podia ser d’una altra manera, es va convertir en un oasi: una mena de treva enmig d’aquells dies de tant i tant soroll. L’entrevista -vint minuts de reflexió sobre el pes polític, social, intel·lectual, emocional… de la pandèmia- la podeu trobar encara avui a Internet. Deixeu-me, però, que us n’avanci un fragment. En un dels moments, Ordino defensava que la pandèmia ha demostrat, un cop més, que els humans estem profundament connectats amb la resta, i que no podem caure en l’error de sentir-nos elements individuals, aliens als altres, apàtics.
“El virus no pot ser derrotat per l’individu, sinó per tota la comunitat”, deia. I seguidament, evocava el concepte “home illa”, una expressió que va popularitzar el poeta anglès John Donne fa quatre-cents anys en un dels millors poemes -i això només és una opinió meva- que s’han escrit mai. Un poema que, ara, enmig d’aquesta pandèmia que està deixant tantes i tantes morts anònimes -fins al punt de banalitzar-les- és més vigent que mai. Els seus versos, que també va voler recitar Ordino durant l’entrevista a la Cadena SER, fan així:
“Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per a qui toquen les campanes: les campanes toquen per a tu”.
