HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLes tribulacions del socialisme democràtic pels canvis en els mercats laborals

Les tribulacions del socialisme democràtic pels canvis en els mercats laborals

Ara que els mercats de treball, els salaris i les polítiques de rendes tornen a estar al centre del debat polític, em sembla un bon moment per recuperar l’obra de Guy Standing, ‘La corrupción del capitalismo” (ed. original 2016), que ens dóna elements per veure com han evolucionat aquests mercats de treball i com això ha afectat als partits socialistes democràtics. És una perspectiva que ens permet veure coses que d’una altra manera potser ens passarien desapercebudes.

Podem classificar les actuacions dels partits socialdemòcrates al respecte en cinc etapes. Després dels traumes de la crisi econòmica iniciada el 1929 i de la Segona Guerra Mundial, amb la subsegüent guerra freda, el “capitalisme” (jocs de poder obliguen) va fer concessions als treballadors. Això feu possible, l’etapa de les polítiques laboristes.

Els partits socialdemòcrates, amb la cooperació dels sindicats, procuraven que els treballadors tinguessin uns salaris reals creixents i gaudissin d’un conjunt de beneficis no salarials complementaris (vacances pagades, permís de maternitat, prestacions per malaltia, etc.). Tot es basava en els treballadors i les seves famílies, que rebien aquests beneficis i que gaudien d’una seguretat que abans de la guerra no tenien. Eren pocs els que es quedaven fora del sistema laboral, i aquests tenien una assistència social pagada amb els impostos dels que treballaven. Els que tenien treballs fixos ben remunerats eren privilegiats, front als que tenien treballs inestables o als que feien activitats no remunerades, com la majoria de les dones. Res no és perfecte.

Amb la forta crisi econòmica de mitjans de la dècada de 1970, aquest model es va deteriorar. Les polítiques anteriors ja no eren possibles perquè la resta del món s’estava desenvolupant i apareixien cada cop més competidors. Les economies s’estaven obrint, i les velles polítiques tan sols funcionaven en economies més protegides. Aquesta fou l’experiència del president Mitterrand el 1981, que va portar als partits socialistes a canviar de polítiques.

Arribem així a la segona etapa, la d’un socialisme “assistencial”: com les seves polítiques socials basades en el treball eren cada cop més difícils d’aplicar. Els partits socialdemòcrates es van centrar en ajudar els més desafortunats, “sempre que en fossin mereixedors”. Aquest tipus de política, que aplicava mesures pal·liatives en lloc de mirar de canviar les coses, va perdre el suport de part dels electors que tenien treball: les polítiques merament assistencials no eren suficients, calia afrontar el conjunt dels problemes socials.

Mentre, sota l’impuls de Reagan i Thatcher, es flexibilitzaven els mercats de treball. La major mobilitat del capital i la tecnologia va permetre l’externalització i la deslocalització de la producció. Es va generar una oferta mundial de mà d’obra què va créixer espectacularment. La vida laboral d’una part creixent de la gent es va anar fent inestable, i els sindicats van ser menystinguts.

Davant de la pèrdua de perspectives, Tony Blair i Bill Clinton, van acceptar l’economia neoliberal, però incorporant polítiques per remeiar els seus efectes més negatius. La tercera etapa, va ser la de la Tercera Via que fou adoptada també per altres dirigents socialdemòcrates, com Gerhard Schröder, entre d’altres.

Els polítics de la Tercera Via van donar suport als mercats laborals flexibles, malgrat la creixent desigualtat i la inseguretat laboral, i van valorar positivament l’augment de les desigualtats. Inicialment van obtenir bons resultats per la seva ambició de governar els canvis, però no va durar, en vista dels resultats.

En contrast amb l’augment dels beneficis, els salaris reals als països rics fa molts anys que estan estancats. Per exemple, als Estats Units entre 1947 i 1973, els salaris reals van créixer un 75%, mentre que entre 1973 i 2007, els salaris reals mitjans van caure un 4,4%, tot i que la productivitat i la renda per càpita del país van augmentat molt. El fenomen va ser general. L’antic vincle entre els ingressos i el treball s’estava acabant de trencar. És un efecte dels nous sistemes d’organització econòmica. Però això no és el que predicaven els defensors de la liberalització dels mercats i les finances.

Una vegada se li va preguntar a Margaret Thatcher quin considerava que va ser el seu major assoliment i va respondre que aquest gir de Tony Blair. D’aquesta manera, les polítiques que proposaven els neoliberals van guanyar políticament i es van aplicar, sense contrapesos i gairebé sense límits, des dels anys 80, incloent la mala gestió de la crisi del 2008 i les equivocades i danyoses polítiques d’austeritat. Mentre, els partits socialistes entraven en la quarta etapa: van tractar de convertir-se en partits de classes mitjanes.

Com que l’economia no funciona si no hi ha prou compradors, es va intentar contrarestar donant crèdits (fins a provocar una crisi financera) i baixant impostos (sobretot als més rics, per poder retallar l’educació, la sanitat publica i les pensions, entre d’altres). Però no es va augmentar el poder de compra millorant els salaris. L’economia ‘low cost’ és un altre intent de pal·liar el problema (posant en risc el medi ambient i abusant dels treballadors).

Els partits socialistes, mancats d’idees noves i sense un diagnòstic precís del que estava passant, no van plantejar una política alternativa clara. El resultat fou la desafecció del treballadors, especialment els precaris i dels joves.

En l’actualitat, la tecnologia no necessàriament està destruint llocs de treball, però s’està aplicant d’una manera que perjudica els assalariats. S’estan canviant les premisses laborals que sostenien el sistema.

Un exemple en són les plataformes laborals digitals: actuen com a intermediaris i cobren comissions del 20% i superiors, la qual cosa genera una transferència important d’ingressos a les plataformes des dels treballadors, tot empobrint-los. Les plataformes no són pròpiament capitalistes, ja que tan sols posseeixen les tecnologies d’intermediació i no els mitjans de producció, què romanen en mans dels treballadors. Però aquestes esquiven les normatives sectorials, contracten tasques i no persones, augmenten les hores no pagades i la precarietat. I els seus treballadors, autònoms, no tenen drets laborals.

Les plataformes com Uber, Airbnb, Delivery o Spotify, perden centenars de milions cada any i, malgrat això, estan valorades en milers de milions de dòlars. Però són molt vulnerables si se’ls apliquen les normatives laborals o les reglamentacions del sector què, en canvi, han de complir els demés. Les seves polítiques de preus a la baixa, per obrir mercats i aixafar els rivals, depenen del capital privat, què afronta les pèrdues a curt termini per obtenir més beneficis a llarg termini. Veurem com acaba.

Standing sosté que, en l’expressió del descontent per les condicions de treball precàries, s’està seguint una evolució que passa per quatre etapes. En la primera, es tracta de simples rebel·lions, de resistència a les transformacions regressives que pateix el sistema. Els rebels saben contra què lluiten, però no saben amb què ho volen substituir. No tenen líders, i paren quan s’esgota la seva energia.

La segona fase és la dels moviments, com la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. Molta gent s’adona de que tenen coses en comú, es “reconeixen” formant part d’un “nosaltres”. Això va passar a partir del 2008, quan els governs van rescatar els bancs i premiar als banquers fallits, mentre amb les polítiques d’austeritat perjudicaven la majoria de la gent i, en canvi, l’1% més ric en sortia guanyant, i molt.

La tercera etapa és la lluita per la representació dels propis interessos en el sistema institucional. Standing opina que es va entrar a aquesta etapa cap al 2015. Entre 2011 i 2015 hi van haver 800 demostracions de masses en les principals ciutats del món. I van aparèixer nous partits d’esquerres.

La fase final serà una lluita per una millor distribució de la renda i la riquesa, és a dir, una lluita per l’accés als recursos, per tenir possibilitats de desenvolupar les pròpies capacitats, per una societat més convivencial, empàtica i solidària.

Les solucions del segle XIX no serveixen per als problemes del segle XXI. Ara, sosté Standing, el conflicte dels nous moviments i corrents polítiques és amb les institucions de l’Estat. Perquè la deriva del sistema en les darreres dècades ha estat possible gràcies al paper jugat per les institucions polítiques: capitalisme d’amiguets, tractats de comerç que desmantellen les normatives i els controls estatals, deteriorament de la regulació dels mercats de treball, mercantilització dels recursos naturals i béns comuns, etc.

Amb l’arribada de la Covid-19, vistos els desastres anteriors, s’ha optat per seguir altres camins. Estem en temps de revisions. Alguns partits socialistes han canviat el rumb, entrant en la cinquena etapa, la recerca de noves polítiques progressistes, adequades per als nous temps. Els què no ho han fet, pràcticament han desaparegut com el PS francès. Els què han corregit el rumb tornen a tenir l’oportunitat de participar en els governs.

Poden tenir algun paper, encara, els vells partits socialdemòcrates? Perdut el vell horitzó, en poden trobar un de nou? Segons el meu parer, sí: poden retrobar el seu lloc contribuint a gestionar la transició d’aquesta societat problemàtica cap al que uns anomenen ‘la societat post-industrial i altres ‘la societat del coneixement’. Es tracta d’aconseguir que tothom pugui viure amb dignitat (una utopia realitzable que deriva de la utopia cristiana originaria, el Regne de Déu), enlloc de la distòpia cap a la qual sembla que estem entossudits en avançar.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

1 + 8 =

Últimes notícies