De tots els plecs de la sempre embrollada relació entre llibertat i por, segurament un dels que millor il·lumina els traumàtics darrers cents anys de la nostra història és la por a no ser lliure. I en poques obres aquesta temor s’expressa de forma tan despulladament lúcida com en el poema que Margaret Atwood va escriure en un viatge en tren de Viena a Bonn. Un tren com els que van deportar milions de persones al llarg d’Europa cap als camps de concentració i extermini nazis, però que en aquest cas travessa els paratges on es va covar l’ou de la serp del mal radical que éssers humans van infligir als seus iguals, davant del qual l’autora més coneguda per la novel·la El conte de la serventa diu el següent: “Això és el que m’intriga de la història que tots hem sentit / tants cops abans: / els pocs que s’hi van resistir, / que no van fer allò que se’ls va manar. / Aquesta és la vella temor: / no al que et puguin fer, /sinó al que tu podries fer-te / a tu mateix, o deixar de fer. / Aquesta és la vella tortura.
I per què resulta tan lluminós, tan aclaridor, el que escriu Atwood? Perquè sovint, almenys des de Hobbes, la qüestió s’ha plantejat en els termes contraris. És a dir, la vella temor era respecte a la nostra llibertat, entenent que l’absència de limitacions socials ens acaba sempre conduint a una guerra de tots contra tots. A esdevenir, com diu el mateix Hobbes a De Cive, “llops –pobres llops- per als humans”. I aquí l’accent pot canviar si situem la por a la lliure elecció de qui identifiquem com l’altre -com argüia Rafael Haro amb encert en el primer article d’aquesta sèrie-; o si ens fixem més en el perill que representa la nostra pròpia llibertat. Però en tot cas és la invocació d’aquesta por la que ens commina a retallar la nostra llibertat o la d’altri i buscar recer en Leviatans tan criminals com idiotes: els exemples abunden, però potser n’hi ha prou de recordar Trump.
Però Atwood –seguint l’estela de la Banalitat del mal de Hanna Arendt- ens fa adonar que potser el problema és un altre. I aquest gir em sembla molt oportú de cara a les properes IV Converses de pensament crític a les Terres de l’Ebre. Perquè el que ens diu és que l’arrel de les grans violències del nostre temps no és la llibertat, sinó el conformisme. La incapacitat d’actuar i pensar per nosaltres mateixos. Aquest conformisme és el que va portar tants alemanys –i europeus- a no resistir-se a la destrucció del poble jueu. La mateixa servitud i indiferència, però, d’una Europa fortalesa que ha bescanviat el que li quedava del somni kantià pel més cru neodarwinisme que aboca tantes persones a morir a la Mediterrània. O és la mateixa renúncia a rebel·lar-se contra la destrucció del planeta que sembla que alguns ja donen per descomptada.
Per això és tan important assenyalar “els pocs que s’hi van resistir” i continuen fent-ho. I, entre tots ells i elles, sempre em ve al cap August Landmesser i la fotografia realitzada el 13 de juny de 1936 a les drassanes d’Hamburg. Hi apareixen centenars d’homes fent la salutació nazi; només ell es queda de braços manifestament closos. Aquest acte no li va suposar cap represàlia destacada; perquè de nou el que ens ha convertit en monstres durant aquests cents anys és la servitud voluntària, no la temor, com també va demostrar al seu conegut experiment el psicòleg social Stanley Milgram. Sí que va ser empresonat i finalment enviat a un batalló de càstig, on va morir el 1944, pel seu amor a Irma Eckler, una dona jueva, amb qui es va intentar casar malgrat les Lleis de Nuremberg i va tenir dos filles. Però sempre va persistir a ser lliure. I la nostra temor i,, com diu Atwood, la tortura, que ens hauria de regirar el ventre i escapçar-nos els ossos, és desistir d’aquesta llibertat. Especialment ara que tornen els tambors de guerra. Perquè és aquesta abdicació la que ens deshumanitza i ens està deixant sense terra on viure.
