Quan escric aquests articles d’opinió no acostumo a ‘mullar-me’ en certs temes. Bé per prudència, per passar desapercebuda, pel que pensaran i que millor ho diguin altres… Però aquest cop no.
Tornem a estar al punt de sortida. La corba de contagis s’enlaira i arriben les restriccions dràstiques que afecten els de sempre, la gent del carrer i els petits negocis. Per què deu ser que els grans mai perden? Ara es tornen a reduir els aforaments en comerços, en gimnasos, se suspenen competicions esportives i sense avís previ obliguen a tancar bars i restaurants. La restauració, un sector, per parlar d’un de tants que pateix ja la crisi econòmica que genera la sanitària, rep un altre cop duríssim. Molts establiments asseguren que no tornaran a aixecar la reixa perquè no s’han recuperat dels mesos de confinament quan els tornen a tancar. Remuntar ho veuen com una utopia.
Però de veritat aquest és el remei? Al maig, amb por, van tornar a obrir portes. Primer només terrassa, després es pot consumir dins el local, però no a la barra i a poc a poc van ampliant aforaments. Passa l’estiu i ja no es pot fumar. Mesos de treball i pressió, amb desenes de mesures, com un ‘policia’ amb els clients per fer-les complir. I de què serveix? De res, ah sí per tancar. Però aquest cessament no només afecta els restauradors, sinó milers de llocs de treball indirectes com els de les empreses proveïdores.
Anuncien ajuts que no són suficients per cobrir les pèrdues i ofereixen línies d’avals, de veritat, més endeutament? Sense obrir o només amb menjar per emportar-se, no surt a compte. Que no ho veuen? O potser sí, però no interessa.
Les reunions socials continuaran i ara sense cap control. I està comprovat que sense vigilància la gent es relaxa. Però alguns ni amb la policia al darrere compleixen les normes. Així que només ens queda apel·lar al sentit comú.
Gestionar una crisi d’aquesta magnitud no ha de ser fàcil, però per un cop podria no afectar els de sempre?
