Pregunta: Este any repetixes com a directora de la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV. Com arribes fins aquí?
Resposta: Començo amb la música molt prompte. Als sis anys tocava el saxo i als dotze vaig passar a la flauta travessera, instrument amb el qual acabo amb la titulació superior. Quan acabo estos estudis marxo a Catalunya quatre anys a donar classes a secundària per a, l’any 1997, començar a impartir classes a un conservatori donant cor, orquestra i banda.
P: I allí comença el camí cap a la direcció de banda.
R: Sí, uns anys més tard em trac la titulació per a dirigir una banda. I a partir de llavors ja soc directora. La primera banda que agafe com a titular és la de Benicolet, l’any 1998, per a seguir amb altres bandes i cors del País Valencià, a més d’anar-ne a moltes altres com a convidada. I va ser el 2016, quan feia només un any que s’havia posat en marxa la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV, quan em passen el càrrec per a dirigir-la.
P: Han passat quatre anys des de llavors. Quina és l’evolució que has pogut veure?
R: Llavors feia només un any que s’havia posat en marxa amb l’objectiu de reivindicar el paper de les dones dins de la música, però el que sí que he notat és que ara estan molt per la llavor d’esta faena. I si llavors ja va ser una experiència fantàstica tant a nivell musical com humà, esta vegada noto que la Banda va en creixement i cada vegada està més
demandada.
P: Quantes sou este any?
R: Unes 83 dones. Cada any intentem acaparar al màxim de músiques i que totes qui vulguen puguen viure esta experiència. Per això mateix han d’anar canviant les integrants, perquè totes puguen formar-ne part com a mínim una vegada.
P: Quins objectius t’has marcat com a directora?
R: El principal és transmetre la música i reivindicar el paper de la dona. Cal que la gent senta el nivell que tenim les dones, ja que de vegades ens encasellen en uns instruments i pensen que en altres no funcionem, i això a la banda es veu clarament que no és així, ja que tenim instrumentistes boníssimes a totes les posicions. A banda, també cal que la gent que vinga a veure’ns gaudisca de la música i s’ho passa bé.
P: Parlant del paper de les dones al món de la música. Existix també l’anomenat ‘sostre de vidre’?
R: I tant. Des de la meua experiència no tinc queixa, vaig començar direcció i ben prompte em van agafar, però sí que et puc dir que encara es dona. També és segons el sector que toques: en educació, com la dona ja fa molts anys que en forma part, està més equilibrat. Respecte a la música, en l’àmbit amateur tenim cert recorregut fet, a les juntes directives hi ha presidentes i dones, tot i que no estem ni al 30%, però ja hi ha una part. I si parlem a escala professional, a les orquestres sí que trobem alguna dona, però a les bandes hi ha un percentatge molt menut. Parlant en termes generals, si a la Comunitat Valenciana tenim tres bandes, només hi ha tres o quatre instrumentistes femenines.
P: I si parlem de direcció?
R: De 540 bandes federades a València jo només conec set dones exercint com a directores. Si parlem d’orquestres, possiblement trobem ja un nombre de dos xifres, però no cregues que està molt millor.
P: Creus que caldria treballar més a buscar referents perquè les jóvens tinguen exemples a les quals seguir?
R: Sempre s’ha de treballar tot des de l’educació. Tot i això, el tema dels instruments ja ha anat canviant. Hem de recordar sempre que no hi ha instruments masculins ni femenins, igual que no hi ha sons femenins ni masculins. Podrà ser més enèrgica, apassionada o tranquil·la, però la música no té gènere. Per això des de l’educació s’ha de treballar la igualtat i el respecte, perquè per culpa de tots els segles que portem a l’esquena encara ens queda aquella por a certes coses, fet que en part es pot arreglar veient més imatges de dones en este món, les quals serviran com a referents.
P: Hi ha encara molt de camí per a recórrer…
R: Tot i que comencen a sorgir notícies de dones i les primeres referents en tots els camps, ja siga en la música, la política o l’esport, no ens hem de quedar satisfetes. A més, molts cops hem de sentir que som una moda, sabent que no és així. Les dones sempre hem estat al peu del canó i ho seguirem estant, per això volem que es valore la nostra posició. Hem de lluitar tots per aconseguir una paritat real
