En la seua última entrevista Rosa María Sardà va parlar del càncer que l’amenaçava i també de la crisi que ha provocat el coronavirus. “En sortirem millors de tot això? No, ho sento”, contestava de manera categòrica l’actriu a la pregunta de Jordi Évole. “Continuaran venent armes, continuarà existint l’explotació de l’home per l’home, continuarem rebent pasteres de gent que no vol ningú, continuaran existint els camps de refugiats, seguirem exactament igual”, assenyalava. Hi pensava aquesta setmana després de visitar la zona de Gorraptes, a Vinebre, on es fa evident la petjada del foc que el juny passat va calcinar el nord de la Ribera d’Ebre. I és que de vegades sembla que segons quins esdeveniments -emergències naturals, mobilitzacions antiracistes- hagin de capgirar la societat, com qui capgira un calcetí. I ens agradi o no, els processos de transformació que es pronostiquen són força més lents, especialment quan es tracta de virar en tot allò estructural.
La setmana vinent farà un any de l’incendi de la Ribera. El foc va reobrir el debat sobre la gestió forestal, l’agricultura i el model territorial d’una comarca despoblada i que perd pagesos. Els darrers mesos, Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i ajuntaments han bolcat esforços per netejar el bosc i accelerar-ne la regeneració. Els operaris forestals han fet bona feina, però tinc la sensació que els discursos de fons -els veritablement importants- s’han acabat, altra vegada, diluint. “Hem d’intentar que el debat que ha desencadenat aquest incendi vagi més enllà. Què estem fent amb la pagesia d’aquest país? Quin model de desenvolupament territorial volem? Cal inversió en projectes de fons, perquè sovint patim de façanisme”, em deia ara fa un any la Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, que impulsa la candidatura del paisatge del Priorat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. La seva comarca, veïna de la Ribera, no va arribar a cremar però la diagnosi serveix per a gairebé tots els territoris rurals del país. Com deia la Sardà, el perill de seguir “exactament igual” hi és. I jo no dic que la pandèmia o l’incendi no acabin transformant-nos, perquè “els petits canvis són poderosos”, com deia el Capità Enciam. Però vigilem que de tan petits, no acabin sent insignificants.
