Amb els anys, la qüestió és retrobar-se, fer-la petar, dir-nos que estem vius i, tot i l’edat (que no és res de l’altre món), saber que continuem ballant i treballant pels ideals que ens van fer moure en temps jovençans.
Així és com vaig voler retrobar-me amb Josep Pàmies, a qui feia anys que no veia, pagès de Balaguer, on va néixer el 1948 (ara molt conegut per ser un eficaç investigador i divulgador d’herbes remeieres i, per tant, curatives) i home revoltat (com el francès Albert Camus) contra tots els impostors de les grans farmacèutiques, químiques i màfies agroindustrials, i dels seus valedors als partits, governs i parlaments.
Va ser -amb Pere Ayguadé i altres homenots del camp de la Noguera- un dels fundadors, el 1974, de la Unió de Pagesos en aquesta comarca, i el recordo bé, aquells anys, atrafegat amb reunions, assemblees i manifestacions (com la primera a Lleida, el maig de 1976), anant a dormir a les petites i fent centenars de quilòmetres per les carreteres dels plans lleidatans. Tot gratis et amore, sense cobrar, pagant de la pròpia butxaca, amb una voluntat de ferro, incapaç de ser doblegada per les consignes de les altures de partit.
“Com ara”, podríem dir amb una certa nostàlgia. De fa vint anys, als afores de Balaguer, Pàmies ha organitzat un petit, però no tan petit, emporium de llavors, herbes, conreus de plantes, aliments vegetals ecològics, llibres, consultes terapèutiques i reunions, tot en unes naus on es fa cada dia el que ell anomena Una dolça revolució, que és el títol d’un llibre seu, a manera de biografia del seu itinerari personal i professional (transcrita per Miquel Figueroa), on dona a conèixer (com Sant Pau, de gentil a cristià) la seva conversió de l’agricultura intensiva de grans produccions, trufada de química de síntesi petroliera, a un model agrari familiar, ecològic, de reciclatge continuat, saludable i de comerç just, tant per a qui el produeix com per a qui el compra.
Tot va anar venint a poc a poc, però fermament, a mesura que, a finals del segle XX, augmentaven els desordres ecològics, les contaminacions de tot el cicle biològic i natural i, amb elles, les moltes malalties humanes -que la medicina oficial pretenia (i pretén) curar a base del pastillam amb què ens inunden-, unes malalties derivades de la mateixa terra malalta amb què diuen que ens alimenten.
Havent vist de molt a prop el que passava -perquè ell també, a la seva manera, hi havia contribuït-, va anar girant la seva concepció i pràctica del que ha de ser el conreu de la terra, les eines amb què es treballa, el tipus de comerç que cal implantar perquè les produccions siguin justes per a tothom i, en fi, i molt important, la redescoberta de les propietats curatives de moltes plantes, que els nostres avis ja usaven, però que, des dels anys seixanta, amb l’auge de la química de síntesi industrial, es van anar abandonant pels grans interessos que concorren en la mecanització abusiva i en el sector petrolier, farmacèutic i dels fertilitzants.
La decisió presa era ferma i haig de suposar que Pàmies intuïa a què s’exposava i que, certament, no van trigar a arribar: denúncies, multes, persecucions, amenaces, judicis, però igualment van arribar la solidaritat i el suport efectiu de centenars de persones que, en paral·lel, anaven fent, en bona part gràcies a ell, aquest procés de decantament en la salut i l’alimentació, és a dir, sabent que “el teu aliment és la teva medicina”.
Ho vaig comprovar quan vaig visitar l’herbari de Balaguer, un paradís de verdor, amorosit per les seves mans i les dels seus col·laboradors, on me’l vaig trobar pràcticament agenollat, com si parlés a les plantes, que responien al seu tacte i la seva mirada. De l’estèvia a la lluita contra els transgènics, una revolució que, a més de dolça, no fa soroll, però que és efectiva.
