HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRetrobaments (4): amb Antònia Serres

Retrobaments (4): amb Antònia Serres

Al Teatre La Llanterna, de Móra d’Ebre, em retrobo amb Antònia Serres i Buenaventura, del Pinell de Brai (Terra Alta), a qui feia temps que no veia, i que assistí, el passat dia 4, a la XVIII Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, una medieval divisió territorial eclesiàstica que comprenia les quatre comarques de l’Ebre, el Priorat, la Franja de Ponent, el Maestrat i els Ports, una vella pàtria al cor dels Països de Parla Catalana.

L’Antònia és una pinellana de 1945, que va estudiar Magisteri i Filosofia a Barcelona -és llicenciada en Geografia i Història- i que, un cop jubilada el 2005, retornà al poble natal per continuar-se dedicant al que ha estat una de les seves passions: el redescobriment i l’escriptura de la història del seu poble, coses que ha anat fent, de més de vint anys cap aquí, a la revista local Fatumer, que estic segur que ella devia crear, i en set o vuit llibres més, entre centenars d’imatges, antigues i actuals, que ella ha anat buscant entre els baguls familiars del veïnat del Pinell, que a hores d’ara no crec que arribi al miler d’habitants.

Tot prenent un cafè a La Llanterna, en l’intermedi de conferències i parlaments, ens saludem i veig que en una de la taules té un seu darrer treball publicat: el volum Viure i treballar al Pinell de Brai (1920-2020), editat per ella mateixa, amb el suport de l’Ajuntament i el Consell Comarcal de la Terra Alta.

La felicito, fullejo el llibre i em veu tan adherit a aquests papers que n’agafa un exemplar, me’l dedica i me’l regala. Sap que no caurà en sac foradat, que me’l llegiré i que, com és el cas, el comentaré.

I si el comento és perquè he tornat a emocionar-me amb tot el que hi he llegit (la relació dels mils oficis que es feien en aquest i altres tants pobles, abans no arribés la pandèmia del despoblament a causa de l’inici de l’ensorrament del nostre món agrari tradicional) i amb tot el que he vist a través d’unes fotografies (fetes per ella mateixa o rescatades de les famílies del poble) que són el testimoni -abans i després de la Guerra Civil- de quan tot s’havia de fer a força de braços, de mans i de cap, de quan tot s’aprofitava, de quan tothom tenia una faena i, sovint, més de dues, perquè al camp i a les cases n’hi havia moltes a fer. I, també, el testimoni de les dificultats dels temps de postguerra, de quan moltes dones havien de sortir a servir a cases i hotels de la ciutat i de quan els homes havien de marxar a fer de temporers en les collites d’altres indrets del país.

El llibre és dedicat a la seva mare, Carmeta del Bou (95 anys), de qui fa una definició de la millor estampa popular de tots els temps: “pagesa, llatadora, cosidora de cabassos i sàrries, de puntes i brodats, minera, buscadora de metralla, lluitadora per un món millor…”.
Era, amb tantes variants com es vulguin, la identitat d’aquells homes i dones del nostres pobles -i més, d’aquests, tan afectats per les batalles de la Guerra- que van haver d’intensificar el treball a la terra i en l’artesania útil, i no simplement decorativa, per a subsistir amb tot el que tenien a mà.

I, amb tantes imatges que parlen al cor, aquella foto del conjunt del poble -homes, dones, noies i infants, els anys cinquanta- que encara semblen portar, als més grans, el dolor infinit dels temps de guerra. O la imatge, tendra i esperançada, del joveníssim Delmir Prieto, no fa massa anys, conduint el ramat familiar d’ovelles pels camins del Pinell -ara que les ha de conduir sol, un cop desaparegut, l’estiu passat a Horta, el seu pare Salvador, tan recordat amic.

Llibre memorable, el d’Antònia Serres, que retrata per a la nostra història més pròxima el que era la Història de cada dia de tants pobles del món.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 41 = 45

Últimes notícies

-->