Al Teatre La Llanterna, de Móra d’Ebre, em retrobo amb Antònia Serres i Buenaventura, del Pinell de Brai (Terra Alta), a qui feia temps que no veia, i que assistí, el passat dia 4, a la XVIII Trobada d’Entitats i Associacions Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, una medieval divisió territorial eclesiàstica que comprenia les quatre comarques de l’Ebre, el Priorat, la Franja de Ponent, el Maestrat i els Ports, una vella pàtria al cor dels Països de Parla Catalana.
L’Antònia és una pinellana de 1945, que va estudiar Magisteri i Filosofia a Barcelona -és llicenciada en Geografia i Història- i que, un cop jubilada el 2005, retornà al poble natal per continuar-se dedicant al que ha estat una de les seves passions: el redescobriment i l’escriptura de la història del seu poble, coses que ha anat fent, de més de vint anys cap aquí, a la revista local Fatumer, que estic segur que ella devia crear, i en set o vuit llibres més, entre centenars d’imatges, antigues i actuals, que ella ha anat buscant entre els baguls familiars del veïnat del Pinell, que a hores d’ara no crec que arribi al miler d’habitants.
Tot prenent un cafè a La Llanterna, en l’intermedi de conferències i parlaments, ens saludem i veig que en una de la taules té un seu darrer treball publicat: el volum Viure i treballar al Pinell de Brai (1920-2020), editat per ella mateixa, amb el suport de l’Ajuntament i el Consell Comarcal de la Terra Alta.
La felicito, fullejo el llibre i em veu tan adherit a aquests papers que n’agafa un exemplar, me’l dedica i me’l regala. Sap que no caurà en sac foradat, que me’l llegiré i que, com és el cas, el comentaré.
I si el comento és perquè he tornat a emocionar-me amb tot el que hi he llegit (la relació dels mils oficis que es feien en aquest i altres tants pobles, abans no arribés la pandèmia del despoblament a causa de l’inici de l’ensorrament del nostre món agrari tradicional) i amb tot el que he vist a través d’unes fotografies (fetes per ella mateixa o rescatades de les famílies del poble) que són el testimoni -abans i després de la Guerra Civil- de quan tot s’havia de fer a força de braços, de mans i de cap, de quan tot s’aprofitava, de quan tothom tenia una faena i, sovint, més de dues, perquè al camp i a les cases n’hi havia moltes a fer. I, també, el testimoni de les dificultats dels temps de postguerra, de quan moltes dones havien de sortir a servir a cases i hotels de la ciutat i de quan els homes havien de marxar a fer de temporers en les collites d’altres indrets del país.
El llibre és dedicat a la seva mare, Carmeta del Bou (95 anys), de qui fa una definició de la millor estampa popular de tots els temps: “pagesa, llatadora, cosidora de cabassos i sàrries, de puntes i brodats, minera, buscadora de metralla, lluitadora per un món millor…”.
Era, amb tantes variants com es vulguin, la identitat d’aquells homes i dones del nostres pobles -i més, d’aquests, tan afectats per les batalles de la Guerra- que van haver d’intensificar el treball a la terra i en l’artesania útil, i no simplement decorativa, per a subsistir amb tot el que tenien a mà.
I, amb tantes imatges que parlen al cor, aquella foto del conjunt del poble -homes, dones, noies i infants, els anys cinquanta- que encara semblen portar, als més grans, el dolor infinit dels temps de guerra. O la imatge, tendra i esperançada, del joveníssim Delmir Prieto, no fa massa anys, conduint el ramat familiar d’ovelles pels camins del Pinell -ara que les ha de conduir sol, un cop desaparegut, l’estiu passat a Horta, el seu pare Salvador, tan recordat amic.
Llibre memorable, el d’Antònia Serres, que retrata per a la nostra història més pròxima el que era la Història de cada dia de tants pobles del món.
