Encara no aixecava un pam de terra quan vaig descobrir una cosa: si existia la fórmula que em podia salvar de la vida eren les lletres. En sortir al món laboral la precarietat del periodisme no va ser una sorpresa, era la cantarella preferida dels docents universitaris, però el dia a dia fa costa amunt i panteixa. Els pocs dies per al primer aniversari pagant religiosament les quotes d’autònoma i un fil a Twitter d’un company del Camp de Tarragona són els culpables que avui obri un meló que fa mesos que em volta pel cap. I no seré la primera ni l’última a dir que part del sector és una carnisseria.
La reivindicació no s’ha inventat ara, fa gairebé deu anys que a les Terres de l’Ebre es demana auxili, i una observa que el que es reclamava llavors sota el crit de “SOS Periodisme ebrenc” segueix ben latent: falsos autònoms que cobren reportatges a poc més del que valen dos gintònics, caps que negocien treballs per amor a l’art o, entre moltes altres coses, factures que has de reclamar més vegades que “el cobrador del frac”. Els gegants privats i públics, de la mà amb l’intrusisme laboral i les condicions precàries, són qui pressionen el peu sobre el cap que s’ofega. En aquest cas, el de molts joves que fa pocs anys que estem al sector. Els que tenen més experiència, tret d’alguns persistents o amb càrrecs més dignes, s’han vist obligats a abandonar i buscar-se la vida en altres ambients com l’estimada comunicació corporativa.
Miro enrere i encara sento allò de quan era xiqueta. Tinc present la sort que suposa poder de treballar del que he estudiat prop de casa, però ser crítica és sempre una necessitat i obligació. Perquè, si voleu llegir una veritat, quan vaig dir a casa que anava a dedicar-me a les lletres, no creia que per arribar a final de mes hauria d’acabar menjant-me-les.
