HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catUna veu honesta és una veu “situada”

Una veu honesta és una veu “situada”

Aquests dies estic llegint el llibre L’altre món rural (Tigre de Paper) un assaig que, com descriu la mateixa contraportada, presenta “una visió esperançadora del món rural que no l’enfronta amb la ciutat sinó que el dota de discurs propi”. A través d’experiències concretes, entre les quals s’assenyala les ebrenques iniciatives del col·lectiu Diàspora Ebrenca, el festival Rihihiu, l’Eufònic o l’Associació Dones del Món Rural, es mostra la diversitat de plantejaments transformadors que tenen lloc en tota la geografia catalana. No és un llibre exhaustiu perquè no pot ser-ho, però el mapatge s’ha fet amb horitzontalitat i enxarxant diverses propostes, fet que li atorga una bona dosi d’honestedat. Torno a pensar en com ens canvien les perspectives en funció del lloc on estem. Del món rural, últimament se’n parla molt i de vegades per persones que no l’han trepitjat. Demano disculpes, jo també, per parlar-ne, amb tots els biaixos que pot tenir la meua perspectiva. Però el que segurament sí que podem afirmar és que des del món rural se n’ha de parlar, del món rural. I aquest llibre ho fa. I torno a pensar en la importància del coneixement situat, de situar les veus que parlen i de fer-ho sense condescendència. La mateixa coautora del llibre, Rosa Cerarols, deia en una entrevista, amb referència a la revista Arrels, i al seu subtítol, “el món que torna”, que el món rural no torna perquè sempre hi ha estat, tot i que li haguem girat la cara. Els estereotips s’amaguen en moltes de les afirmacions que fem i cal estar-ne alerta. Aquí hi ha el perill, el de deixar-nos emportar pels estereotips i per les visions potser massa conjunturals. Perquè un dels fenòmens més habituals quan estem lluny d’allò de què parlem és caure en els estereotips del binarisme. O el món rural és un desastre -un lloc immòbil i conservador- o és una meravella -una utopia natural i comunitària-. El món rural, com qualsevol espai o comunitat, és un garbuix súper complex de dinàmiques que costa molt de descriure d’una manera que no sigui massa parcial. Per això, l’única manera de fer-ho amb certa honestedat és intentar parlar des d’una experiència situada, que posi en context la persona que emet el missatge amb allò que postula o defensa. I així podrem parlar sense excedir-nos en el nostre dret, sense generar soroll i paraules innecessàries i sense, com diem a les Terres de l’Ebre, posar la pota al fang.

Anna Zaera
Anna Zaera
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

27 + = 29

Últimes notícies

-->