ENTREVISTA // La palista Victòria Cid (Amposta, 1997) dixa l’alta competició per a intentar conviure i superar una depressió. L’esportista va prendre la decisió esta primavera, després de passar per un episodi greu d’ansietat durant el Campionat Europeu de Rem que se celebrava a Varese, a Itàlia. Però la Final B de l’Europeu només va ser la gota que va fer vessar un got que acumulava múltiples episodis d’ansietat i molta autoexigència, part del peatge que moltes de les persones que practiquen un esport d’elit han de pagar de forma silenciosa. Amb 23 anys, Victòria Cid compta amb un ampli palmarès, ja que es va proclamar Campiona d’Espanya el 2018 amb la seua companya Núria Puig i el 2019 amb la seua germana Aina, mentre que al dos sense timoner i el quatre sense timoner va quedar en quinta posició a la final del Mundial sub-23 a Sarasota, compartint bot amb Iria Jarama, Núria Puig i Esther Briz.
Victòria va començar a practicar el rem amb només set anys, animada, en part, per la seua germana Aina. “Tot va començar amb unes estades d’estiu i ja no vaig parar. Després vaig entrar al Centre de Tecnificació d’Amposta i a poc a poc veia com anaven creixent objectius com anar a un mundial o als Jocs Olímpics, raó per la qual vaig seguir al Centre de Tecnificació Especialitzat en Rem de Banyoles”, explicava. Amb molta il·lusió, però sabent que li tocaria treballar com mai, Victòria va assumir el primer any de la carrera d’una sola tirada, tot i que, quan compagines entrenaments i estudis, és recomanable administrar-ho en diferents anys. “Fèiem dos o tres entrenaments al dia, però la universitat m’obligava a agafar els 60 crèdits. Soc una persona molt exigent i volent treure-m’ho tot amb bona nota em vaig dixar la vida. Em van sortir grans per l’estrès, vaig passar per una ruptura sentimental… se’m va ajuntar tot”, apuntava. Tot i l’autoexigència i “la necessitat de fer feliços els altres”, deia, Cid va superar aquell any i va seguir endavant, però el malson només feia que començar.
Compaginant una carrera en biotecnologia i la competició d’alt nivell, este era el sisè any de Victòria a la capital del Pla de l’Estany, quan la crisi del coronavirus va obligar-la a aturar motors. “Vaig arribar a un punt que no volia que ningú em parlés ni em toqués… em vaig fer una casa al meu interior”, reblava. En aquell moment Victòria passava el confinament a Amposta, on estava concentrada amb la Selecció Espanyola, quan un dia va aturar-se a meitat entrenament veient que passava alguna cosa greu: van diagnosticar-li depressió amb un quadre d’atacs d’ansietat.
Amb el diagnòstic clar, l’esportista va començar a anar a la psiquiatra, però tot i estrenar-se amb el tractament, volia seguir també amb els estudis i la competició. “Era voltes de Nadal i estava a la residència. No podia més. Vaig anar al lavabo i em volia tallar les venes. Per sort, abans havia demanat ajuda. No crec que m’hagués atrevit, però vaig arribar massa lluny”, confessava. A partir de llavors, Victòria explicava que tothom va començar a cuidar-la molt, però també vigilaven que no fes cap pas en fals. La pàgina també va passar, però a l’abril d’este 2021 l’equip de Cid tenia una cita important al Campionat Europeu de Rem; un esdeveniment que, tot i que la psiquiatra va recomanar-li no assistir-hi, Cid no es va voler perdre. “En tenia moltes ganes, però un cop van arribar allí em vaig començar a sentir molt ansiosa. No volia remar. La nit de la Final B vaig esclatar en un atac de pànic com no l’havia viscut mai. No controlava res, només volia desaparèixer”, detallava. Va ser en aquell punt quan va decidir que dixava el rem.
Amb l’ajuda de la psiquiatra, Cid ha anat desgranant cada una de les causes de la depressió. El trasllat de la seua germana als Estats Units; el canvi de feina i de país del pare; o que la seua mare treballés en una altra ciutat han estat algunes de les causes que Victòria identifica: “Em sentia abandonada. Vaig agafar el rol de no queixar-me, perquè els meus pares treballaven, en part, per a mi”, recordava. Una altra de les coses que van enfonsar-la, segons deia, eren les comparacions constants amb la seua germana: “Tant sentir que havia de ser igual o millor que ella va portar-me a autoimposar-m’ho”.
Dos mesos després de la decisió, Victòria Cid seguix amb els estudis i ha tornat a l’exercici físic amb entrenaments de CrossFit, bicicleta i fins i tot triatlons. “M’encanta fer esport, però m’ho prenc com una afició”, seguia, apuntant que “m’ha ajudat a conèixer gent nova i he descobert que puc viure sense el rem”. Segons l’ampostina, el distanciament ha estat positiu per al seu cas, que avança favorablement, així com la relació a casa i amb la seua germana, que també han millorat molt. “Ara faig les coses per a mi, abans per a demostrar-li la meua vàlua als altres”, deia.
Un altre dels aspectes en què ha treballat estos mesos és a explicar la seua experiència per a visibilitzar les malalties mentals dintre i fora de l’esport. “La depressió fa que no et pugues moure del llit, ets una persona invàlida. El problema de les malalties mentals és que són difícils de comprendre perquè no es veuen”, reblava, a la qual cosa afegia que “la salut mental no es cuida prou en el món de l’esport d’elit. Hauria d’estar a l’altura de la salut física. Les federacions no saben gestionar les malalties mentals en els seus esportistes i, fins fa poc, ni tan sols tenien psicòlegs. A la selecció el vaig portar jo”, remarcava Cid.
Centrada ara a cuidar-se i dedicar temps a allò que la fa feliç, Victòria no pot evitar mirar de reüll el futur més proper. Tot i que té molt clar que si hagués de triar entre el rem i la biotecnologia es quedaria amb l’última, no desmenteix que troba a faltar el rem i que s’està plantejant tornar a Banyoles al setembre, no sense abans haver intentat remar, segurament, pel riu Ebre per a veure les sensacions que li causa, ja que l’últim cop que va pujar a un bot va ser a la final de Varese.
