Fa temps que Joan Enric Reverté no porta els cabells llargs, ni va vestit de negre, amb els texans ajustats, les botes fosques que li donaven l’aspecte de rocker rebel. Tampoc lluïx “clergyman” al coll de la camisa, que l’identificava com a sacerdot. Han passat vint anys des que va fundar el grup de rock “Properly” i en fa quinze que va publicar el seu primer disc Provocant la pau, amb el qual va fer gires per Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica. Ja fa uns anys, però, que l’activista Joan Enric Reverté, conegut en el seu moment com a Padre Jony, ha dixat la música i ha penjat els hàbits per a dedicar el seu temps a l’onegé Provocant la Pau.
Pregunta: Què en queda, avui, del Padre Jony?
Resposta: En l’essencial, bastantes coses. Intento fer el bé i treballo per a ajudar els altres, especialment els més desafavorits. Encara que no oficio misses, una part del Padre Jony continua present en el meu compromís social i humanitari. L’onegé Provocant la Pau continua viva. De fet, va nàixer fa quinze anys i es va alimentar del projecte musical i de la repercussió mediàtica que va generar. Ara només toco la guitarra per a les personse refugiades.
P: Com l’ha canviat l’experiència dels darrers anys amb els refugiats a Grècia?
R: Arribes aquí i et trobes amb problemes que no has viscut mai. Tot és nou i cada dia aprens a superar-te. Has de fer un esforç extraordinari per a assumir noves cultures, parlar noves llengües i atendre gent que arriba traumatitzada per guerres i migracions, gent que ho ha perdut gairebé tot. Però si ho pensem des del positivisme, t’adones que el teu cervell funciona i treballa a mil revolucions per minut.
P: Ha viscut en situacions límit, en algun moment ha pensat a llançar la tovallola?
R: Tinc molta força interna que em ve donada, sobretot, per la responsabilitat ètica que he adquirit, a més de l’econòmica i legal. Fa dos anys que vaig posar en marxa el centre d’acollida de dones refugiades i, ara, de mi depèn la vida de les persones que hi viuen. Les circumstàncies són les que són i he de tirar endavant.
P: Ha passat por?
R: L’abril del 2016, vaig viure de prop el terror, quan l’exèrcit de Macedònia va atacar un dels camps de refugiats situat a la frontera amb Grècia. Van caure dos bombes a prop d’on érem nosaltres i, de cop, la tenda que feia d’escola es va convertir en un hospital improvisat. Els crits dels xiquets m’han quedat gravats al cervell.
P: Com ha gestionat tot este xoc emocional?
R: Quan treballes en entorns tan complexos, has d’assegurar-te moments de desconnexió. I jo, no els he sabut trobar. La major part de cooperants són voluntaris que s’instal·len durant uns mesos a un camp de refugiats o en un centre d’acollida, però sempre per períodes relativament curts. Jo fa quatre anys que soc a Grècia, sense gairebé vacances. Ni tan sols per Nadal he tornat a casa, perquè tenia a càrrec meu famílies que no es podien quedar soles. Per això, després d’un gran desgast físic, psicològic, emocional i econòmic, ara hem decidit fer un pas al costat i transferir la gestió del centre d’acollida d’Atenes a una onegé local. Necessito descansar i agafar forces per a emprendre nous projectes humanitaris, com el que ja hem impulsat a Gàmbia amb l’onegé Provocant la Pau. Allí treballem en l’apoderament de la dona i en la lluita contra la mutilació sexual femenina.
P: Les guerres al Pròxim Orient continuen; el degoteig de refugiats no s’atura; l’extrema dreta agafa força política en la majoria de països europeus. Què sent?
R: Primer pena, perquè la civilització europea que tant ha fet pels drets humans no ha estat a l’altura en la gestió de la crisi migratòria. També sento impotència. Voldria ajudar encara més, però les traves polítiques, institucionals, burocràtiques i socials fan de la nostra faena una tasca molt complicada. Però això no vol dir que hàgem de renunciar a res.
