Un altre Congrés d’Unió de Pagesos, el tretzè, ara a Falset, en els seus quaranta-cinc anys d’existència (novembre de 1974). A quants hauré anat? No ho sé, uns quants. El que sí sé és que, com a periodista i primer director de la revista La Terra (que continua perfectament, i molt millorada, sota la direcció del col·lega Albert Garcia), vaig estar molt vinculat a la Unió des que va ser creada a Pontons (Alt Penedès), el 3 de novembre de 1974.
Feia només quinze dies que havia tornat d’una estada de vuit mesos a París, que em serví per airejar-me dels últims mesos agònics de Franco, l’acabament del qual esperava pels bistrots parisencs fumant-me els cigarrets Gauloises, prenent cafès i llegint Le Monde. Fins el 20 de novembre de l’any següent, el 1975, això no fou possible. El que ha vingut després, fins ara mateix, tots ho sabem.
Vinc a dir que, al costat de la gent d’Unió, he viscut moments excepcionals. inesborrables. I tot això va ser possible, perquè, abans dels meus inicis periodístics a l’Avui, l’abril de 1976, vaig tenir la sort d’entrar en relació amb Lluís Maria Sunyer (aquest any, 90), barceloní que es voltava tot Catalunya defensant el que molts volíem -i volem-, és a dir, democràcia, socialisme i catalanitat. I en aquest triangle d’aspiracions hi havia, i en molt primer lloc, el renaixement del camp, de la terra i dels qui ho fan possible, la gent, homes i dones, infants i vells, escampats per tota la nostra geografia en masos i boscúries, en pobles i en petites ciutats.
Amb en Sunyer, des d’un pis de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, naturalment clandestí, vam engegar l’aparell inicial de difusió de totes aquestes aspiracions. Va ser un aprenentatge formidable. Vaig començar a conèixer la gent que, arreu del país, lluitava -alguns des d’abans de la guerra- per aquestes nobles causes: Pep Jai, del Vendrell; Ramon Mas, de Sant Cugat del Vallès; en Josep Pané, de Lleida; en Rebull, d’Alforja; en Celestí Salvat, de la Selva i Reus, gent del POUM, de la Unió de Rabassaires, els grans sacrificats de les lluites de la Guerra Civil. Tots a l’altre barri. I, encara vivent, en Joan Montamat, de Garcia (Ribera d’Ebre), pur diamant de la pagesia més digne del nostre país.
I, durant el primer Congrés a l’Espluga de Francolí (novembre 1976), els aleshores joves Pep Riera i la colla del Maresme (Toni Llimona, etc), els tècnics i experts agraris, com Jordi Romeva (pare d’en Raül, tot s’ha de dir), els germans Andreu i Jordi Peix, la Doris Casas, en Manel Canes, en Joan Masdemont, etc, gent magnífica que són a la base del que ara ja és el primer sindicat agrari de Catalunya.
Vaig assistir a grans concentracions de protesta agrarista -com la de l’11 de maig de 1976, a Tarragona, amb deu mil homes i dones baixant per la Rambla, en la primera i solemne processó del camp català després de la guerra civil-, també a la de Lleida, i a tantes altres on les lluites per un sindicalisme democràtic es barrejaven amb les explosions populars en contra de les agressions territorials que patia la gent i el territori: nuclears, transvasaments, gasoductes, línies d’alta tensió, expropiacions per a parcs temàtics i, com sempre i fins ara, l’eterna qüestió dels preus percebuts, de misèria, pels productors, per aquesta explotació familiar agrària -el model que defensa Unió- que s’ha convertit, per desgràcia, en l’agricultura familiar explotada.
Ara em trobaré amb els fills -i possiblement nets, si han pogut resistir- d’aquells capdavanters, un dels quals, Francesc Vernet, del Masroig (ara també amb 90 anys), que va col·laborar a fundar Unió al Priorat fa 45 anys, m’agradaria tornar a abraçar entre els vinyars i retre-li l’homenatge que es mereix.
