En els nostres temps convulsius la ciutadania s’ha manifestat contra la sentència del Tribunal Suprem, considerada per un exjutge: “La música d’un ‘a por ellos’”. S’ha conculcat el principi de contrarietat…? S’han pogut veure els vídeos en temps no adients, oi? El Tribunal ha considerat les futileses defensives com a simples excrements residuals de les meravelloses elucubracions de cinc-cents guàrdies civils i els seus adlàters. Resultat: nou honorables polítics i dues entranyables persones condemnats. No ha sigut venjança? La justícia és una virtut cardinal, catòlica. Val argüir el Quixot.
Superats el trànsit d’Aragó i els mals tràngols de “Sancho” en l’“ínsula Barataria”, on el règim de dieta el predisposà a una mort de gana, trepitjaren terres catalanes. Era de nit i hagueren de descansar. “Sancho·”, distanciat del Quixot, s’aixecà i topà el seu cap amb els peus d’un penjat.
“Avui, de sota les llambordes de Catalunya s’alça un clamor de prec cap al cel perquè retorni una justícia no autoritària”
S’espantà i cridà. Acudí el Quixot i digué que potser eren prop de Barcelona, que eren bandolers ajusticiats. De sobte, a trenc d’alba es veieren voltats de bandolers. Començaren a regirar-los. Aparegué el seu cap, Roca Guinarda, històric bandoler català. En veure que pretenien despullar “Sancho”, el Quixot els ho prohibí. I en veure que Rosa es mostrava trist i dolgut, el Quixot li digué: “No estiguis trist, bon home, que has caigut en mans compassives… Jo no estic trist per haver caigut a les vostres mans, coratjós Roca, sinó per haver descuidat la guàrdia… Heu de saber, gran Roca, que d’haver-me trobat amb cavall, llança i escut, no els hauria estat fàcil rendir-me, perquè soc dom Quixot de la Manxa, de qui les seves gestes tot el món en va ple”.
Roca considerà que s’apropava més a la paranoia que a la valentia. I li contestà: “Coratjós cavaller… no és sinistra la sort que us heu trobat… El cel sol aixecar els caiguts i enriquir els pobres”.
Un patge avisà que s’apropava un patoll de gent. Roca manà la quadrilla detenir-los i conduir-los davant seu. Entre capitans, patges i un cotxe de cavalls amb dones, portaven un total de nou-cents escuts i seixanta rals. Cridà els seus per dir-los: som seixanta. Tocarem a dos escuts per cadascú. En sobraran vint: 10 per als peregrins i 10 per a l’escuder “Sancho”.
La senyora, satisfeta, volia baixar del cotxe per besar els peus d’en Roca i besar-li les mans. Aquest li ho impedí i els donà un salconduit per embarcar al port de Barcelona.
Dom Quixot se sentia embadalit amb les delicades i educades actituds de Roca. Aquells bandolers, segons el bisbe de Vic, eren més amos de la terra que el rei. Aquells bandolers, pocs anys després, es convertiren en guerrers dels Segadors. La nostra revolució ens recorda aquells anys de lluita contra gent “tan ufana i tan superba”.
El Quixot és ara un adéu tendre, irònic, i també cruel, vers aquella manera de viure que retornava als temps feudals. L’imperialisme espanyol es convertí en ‘l’etapa suprema, del feudalisme’, diu Pierre Vilar.
Un feudalisme que ha sobreviscut fins als nostres dies. Avui, de sota les llambordes de Catalunya s’alça un clamor de prec cap al cel perquè retorni una justícia no autoritària, i desaparegui una justícia estructural de l’Estat en defensa d’una falsa unitat pàtria, que ha perdut la grandesa del seu imperi, i que ens retorni la llibertat que havíem recuperat, i que també ens han robat. Reflexions d’avui.
