Permeteu-me en aquests moments convulsius introduir-me en els temps del Quixot, també convulsius, per extraure’n lliçons psicosociològiques, jurídiques… i en definitiva històriques. Diu Pierre Vilar que tota obra mestra com El Quixot cobra tot el seu sentit en el cor de la història.
La gran bancarrota de l’estat del 1558 quedà oblidada per la batalla de Sant Quintí. La gran crisi de l’imperi espanyol esdevingué entre 1598 i 1615 i les dues parts del Quixot el 1605 i 1615. La descoberta americana oferí als Reis Catòlics uns territoris, uns tresors i una mà d’obra servil que possibilità als seus successors bastir un imperi on mai no es ponia el sol.
Si l’ascensió durà un segle, la caiguda fou ràpida. Les constants guerres, el menyspreu del treball, el parasitisme dels famosos “hidalgos”, les pestes, feren exclamar a Mateo Alemán en el seu Guzmán de Alfarace “novelas picarescas”: “Líbrete Dios de la peste que baja de Castilla y del hambre que sube de Andalucia”.
“Dom Quixot s’avançà per evitar dita violència estructural del poder. La injustícia estatal, segons el Quixot, mai no es pot considerar un mal menor”.
Hi ha un passatge en El Quixot referent als galiots condemnats a remar les galeres del rei, a la força, que vull reflectir. En trobar-se’ls dom Quixot, i dir-li Sancho que anaven forçats, dom Quixot va recapacitar: si eren forçats, anaven contra la seva voluntat. I com a cavaller, es va veure obligat a “desfacer entuertos”. És a dir, a redreçar accions desviades, i socórrer els miserables.
El comissari, desplaent, li permeté escorcollar-los. En haver-ho fet, el Quixot deduí que, un havia testificat sota tortura, i amb manca de diners, i amb poc favors d’altres, durant el judici. Va veure que havien esbiaixat els testimonis en el deficient judici dels jutges, causa de la seva perdició.
Es veié obligat a pregar al comissari i als guàrdies perquè els deslliguessin i els deixessin en pau. “Donosa majadería…no ande buscando tres pies al gato”exclamà el comissari, revestit d’escopeta i espasa. “Vós sou el gat, la rata i el brètol, bellaco!” li cridà el Quixot.
Tant va ser així que, en veure’l disposat a la lluita, va arremetre contra ell tan decidit, que el comissari caigué a terra malferit per una llançada. I llavors s’armà una desconcertant batussa entre guardians, galiots i amb Sancho” de per mig, que, en prendre-li l’escopeta i l’espasa al comissari, els guardians no tingueren altre remei que fugir. D’aquest afer es derivà una violència que intentarem perfilar servint-nos del relat.
Dom Quixot féu una anàlisi força depurada: el rei podria disposar d’altres remers i li semblava dur fer esclaus aquells pobres que, Déu i la natura, havien fet lliures. A més, els retreien només causes dolentes, i no pas les justes. Fora millor que cadascú es quedés amb el seu pecat, que Déu es cuidaria de premiar els bons i castigar els dolents.
No semblava bo que homes honrats fossin botxins d’altres que, pobres, no els havien fet cap mal. Sabia que els jutges eren proclius al poder i considerava les sentències esbiaixades. De violència no n’hauria d’haver-hi hagut. N’hi hagué perquè el comissari amenaçà amb artefactes mortals -violència estructural- en nom del poder.
Dom Quixot s’avançà per evitar dita violència estructural del poder. La injustícia estatal, segons el Quixot, mai no es pot considerar un mal menor. Estripa drets personals que tota Constitució protegeix.
