Catalunya és un país hidrològicament dual a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, un clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu i amb competències de gestió que recauen en el Govern central. Tenim una meitat est encabida en les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, un clima mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència.
Una qüestió important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic europeu i global. La resposta es troba, en gran part, a les arrels profundes de la vella política de l’aigua, ancorada en el nostre imaginari col·lectiu. Tota la societat assumia com a dogma indiscutible (i majoritàriament encara és així) que fer embassaments i regadius era bo per naturalesa, sense qüestionar la viabilitat econòmica i ja no diguem l’ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general, de caire global, que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments…) és bona per definició. En definitiva, la vella política de l’aigua és part de la vella política sense adjectius, i està molt relacionada amb la vella política agrícola i d’infraestructures, que continuen (malauradament) vigents a Catalunya i a Espanya. Aquesta vella política propugna el dogma que el regadiu és bo per definició, i que cal seguir ampliant regadius per salvar l’agricultura i garantir la sobirania alimentària. Alguns pensem que és una posició en fals, que si no es replanteja pot accelerar la decadència del model productiu que tenim i deixar-lo en mans de grans interessos corporatius aliens a la nostra pagesia.
s. La diferència entre el cabal ecològic fixat pels plans hidrològics i el que defensen els experts independents és sovint molt gran, i això reflecteix la “politització” d’aspectes de la gestió de l’aigua que haurien de ser bàsicament tècnics i jurídics.
Un indicador molt clar de la qualitat de la política de l’aigua és l’establiment dels cabals ambientals als nostres rius. En la majoria dels casos, el cabal ecològic dels rius s’ha fixat a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva marc de l’aigua, així com la legislació espanyola i catalana, diuen el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. La diferència entre el cabal ecològic fixat pels plans hidrològics i el que defensen els experts independents és sovint molt gran, i això reflecteix la “politització” d’aspectes de la gestió de l’aigua que haurien de ser bàsicament tècnics i jurídics. El mateix passa quan es posa el tema del regadiu al damunt la taula: tot sovint els interessos polítics passen per sobre dels criteris econòmics, socials i ambientals. En aquest sentit, a Catalunya (si més no a la conca de l’Ebre), tenim la mateixa contradicció que a molts llocs d’Espanya: d’una banda volem incrementar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses a la vegada no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de manera decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle xxi, i aquí el Govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.
Catalunya ha d’assumir amb maduresa els reptes que planteja la gestió de l’aigua en un món canviant. Els paradigmes del passat ja no serveixen, i el primer que cal és una diagnosi compartida de la situació actual i una anàlisi sòlida de les possibles tendències futures, per tal d’establir un full de ruta amb el consens més gran possible (un pacte nacional de l’aigua?). Estem en un context relativament favorable, perquè el consum urbà i industrial d’aigua ha baixat notablement, i segueix baixant, i fins i tot el consum agrícola molt probablement està disminuint, tot i que no ho sabem del cert perquè les xifres de consum real són poc acurades. A més, la qualitat de l’aigua dels nostres rius ha anat millorant, i aquesta tendència ha de continuar si s’apliquen les polítiques adequades. En el cantó negatiu tenim un cabal decreixent a la majoria dels rius (a causa del canvi climàtic i la reforestació) i una contaminació creixent dels aqüífers. Tanmateix, tenim una finestra d’oportunitat temporal i sociopolítica que, si la sabem aprofitar, ens portarà a un escenari de major sostenibilitat en la gestió de l’aigua.
