Què porta un biòleg com vostè a Metges Sense Fronteres (MSF)?
La decisió d’entrar a MSF és fruit d’una inquietud interior que et diu que hi ha coses que poden anar millor. És el mateix que mou algú a fer voluntariat a Barcelona o a Tortosa. La diferència amb MSF és la magnitud de la situació, basada en la immensitat i intensitat del patiment humà.
Com hi entra?
Tots hem vist, per televisió, gent arreu del món abandonada a la seua sort. Veus ONGs que estan treballant sobre el terreny i un dia decideixes que tu també vols fer allò.
Hi ha un sacrifici personal important?
A mi no m’ho sembla. No soc cap heroi. Faig això perquè m’agrada i perquè m’omple. En les diferents missions on he anat amb MSF he rebut molt més del que he donat. Estàs en situacions que et toquen molt, és clar, però igual que en altres professions.
Quina és la seua feina a MSF?
Traure obstacles perquè la gent puga fer la seua feina. Negociar amb forces armades perquè els nostres equips puguen arribar a la població afectada, desencallar carregaments retinguts a les fronteres, gestionar els equips humans o la seguretat. Som on hi han emergències, amb l’objectiu de restaurar la dignitat de la població, alleujar-li el patiment i salvar vides.
Com es finança Metges Sense Fronteres?
Gràcies a les aportacions de particulars. Som independents perquè també ho som a nivell econòmic.
Com recorda la seua primera missió?
Somàlia, el 2006. Acabats d’arribar, en un mes i mig la situació es va complicar. Hi va haver canvi de govern i van entrar els anomenats senyors de la guerra. MSF ens va evacuar ràpid amb una avioneta en veure que corríem perill. El més dolorós sempre és haver de dixar allí el teu equip local i la població desatesa. No saps què serà d’ells. En aquell país el nivell de violència és molt gran. Al cap d’unes setmanes ens van tornar a dixar entrar.
Ha temut per la seua vida?
No anem de qualsevol manera. MSF dona molta importància a la seguretat. Sempre hi ha un risc que assumim, però ni podem ni volem jugar-nos la vida. Patixes molt quan bombardegen la teua gent i tu no estàs amb ells, com em va passar a Gaza.
Què és el més impactant que ha vist?
Persones en situacions difícils d’imaginar. En absència de recursos, mèdics o socials, t’enfrontes a històries personals molt dures.
En quina missió s’ha trobat més desbordat?
Etiòpia, amb l’emergència nutricional. Eren refugiats somalis. Amb MSF hi teníem un projecte de nutrició infantil. Allò va ser molt dur. En missions complexes com esta hi estem poc temps perquè estàs sotmès a una pressió emocional i física molt dura.
MSF reivindica la seua neutralitat, però ha de ser complicat no prendre-hi part.
Estem sempre al costat dels més vulnerables. Els infants o les dones víctimes de violència sexual són a dins del conflicte i sempre són l’objectiu de la nostra feina.
Són benvinguts a tot arreu on van?
No anem a imposar res, sinó a treballar amb la població. Mirem d’entendre’ns amb qui governa, siga qui siga. A Gaza i Cisjordània, per exemple, tenim acords amb Israel, l’Autoritat Palestina i Hamas.
Se senten impotents quan no poden arribar a tot arreu?
Però veiem resultats diaris. Veure criatures de Somàlia corrent i jugant mesos després que t’arriben sense saber si sobreviuran és molt gratificant. O a Palestina, on fem salut mental, quan veus una mare a qui se li han emportat el marit o el fill, que torna a fer funcionar l’estructura familiar, sents que la teua feina dona resultats.
Quin és el moment més complicat d’una missió?
La tornada. A MSF ens preparen per a l’anada i la vinguda. Tenim un equip psicosocial que vetlla per la nostra salut emocional. Però al meu entorn ja s’han acostumat a que no parle de la meua feina.
Evita parlar-ne?
Quan arribes a casa, necessites un temps perquè tot torne al lloc. T’has de fer una cuirassa per a autoprotegir-te. No és bon moment per a prendre decisions importants, per exemple.
Quant de temps passa entre missió i missió?
Tenim un gestor de carrera amb qui ho valorem. Jo necessito uns mesos abans de tornar-hi. Alguna
vegada, en arribar d’una missió, m’he enrolat com a cuiner en un vaixell científic, per a desconnectar. Ara porto un temps a Tortosa fent de voluntari amb Atzavara i formació a distància per a MSF. Fins a la propera destinació.
Ha tombat per mig món, però sempre acaba tornant a l’Ebre.
Això és casa meua. Aquí m’he criat. Tortosa també és la meua realitat. Este paisatge nostre sovint em transporta allà d’on vinc.
Vostè també és un apassionat de la fotografia.
El meu pare i el seu germà portaven Fotografía Ramos a Tortosa. De jove, em vaig fer un tip de
fotografiar ofrenes a la Cinta. Ara, continuo fent anar la càmera tant per l’Ebre com per Palestina.
