Amb motiu del 75è aniversari de l’alliberació del camp d’Auswitz, entrevistem l’experta en memòria Nora Gaon, que recentment ha visitat els instituts Cristòfol Despuig de Tortosa i
Ramon Berenger IV d’Amposta per a parlar amb els alumnes i fer una conferència sobre l’Holocaust. Es diu que Auchwitz-Birkenau continua tenint molts interrogants oberts. Quines són algunes d’estes incògnites encara avui sense resposta?
Aushwitz-Birkenau és tan sols el nom propi d’una cosa molt total que l’Alemanya nazi va voler dur a terme. Com tota ideologia total i totalitària, el nazisme va utilitzar el que es va denominar com La Solució Final com un procés necessari per a erradicar d’este món tot el que no és ari, tot el que no pertany al Folk alemany. Auschwitz passa a ser una mera eina per a dur a terme este objectiu. Les respostes als interrogants oberts no les trobarem a Auschwitz sinó en la base ideològica que va portar al fet que Auschwitz siga un fet. Les respostes estan presents i són clares, el que és difícil és acceptar-les.
Alemanya ha fet molta feina assumint la responsabilitat individual i col·lectiva?
Alemanya, a diferència d’Àustria, va fer una tasca profunda d’erradicació del mal. Des del final de la Guerra, es va fer molta feina per a no sols parlar del que un poble és capaç de fer, sinó també per a legislar i, potser el més important, educar. S’ha fet molta feina sobre el terreny però esta amenaça està aixecant el cap novament a Alemanya i en molts altres països d’Europa.
S’han divulgat molt els crims nazis i les tècniques de manipulació, i la societat alemanya ha assumit la seua responsabilitat, però l’extrema dreta torna amb força. Quin error s’ha comès a l’hora de transmetre la memòria?
Sembla que transmetre la memòria no és suficient, no funciona com un antídot. De la mateixa manera com no s’ha trobat cura a molts mals humans: l’odi, el racisme i la xenofòbia encara avui estan latents. Què és el que no s’ha fet prou? L’educació per a la tolerància.
Com valora la manera com ha tractat Espanya la memòria històrica?
Espanya va arribar a la conclusió que sense memòria històrica no pot avançar, que necessita mirar cap enrere, amb totes les dificultats que això genera, per a poder continuar caminant cap endavant. Esta memòria històrica ha d’utilitzar l’educació com a eina de treball.
“No podem deixar que Hitler guanye ara”, deien els supervivents de l’Holocaust a la seu de l’ONU en la commemoració del 75è aniversari de l’alliberació del camp d’extermini nazi.
Quina és la situació actual de crisi mundial d’odi antisemita?
La paraula Hitler és usada generalment com el paradigma del mal. Avui tan sols hem d’observar el nostre voltant per a trobar-nos amb líders que no es diuen Hitler però que porten els seus pobles per este perillós camí de l’odi envers els altres si estos altres no coincidixen amb les característiques de la seua ideologia. En un món convuls com el d’avui, l’odi es troba arreu, dins i fora d’Europa. Este odi cap a l’altre no sols per ser jueu, sinó també per ser africà, o mexicà; posa el nostre món enfront de reptes molt difícils de solucionar. Hitler va portar este odi a la seua màxima expressió i ens va donar a entendre que “és possible”. Este és el repte actual al qual hem de fer front. Les eines per a lluitar contra este odi rauen en l’educació.
Són útils les commemoracions?
Les commemoracions són actes que necessitem com a éssers humans per a activar la nostra memòria. No és suficient un acte en el qual s’escolten discursos en què la catarsi és l’únic element de mobilització. Tan sols les commemoracions acompanyades de reflexió i d’acció poden produir canvis.
Es pot repetir un genocidi d’estes característiques?
Tot esdeveniment històric pot tornar a succeir. L’Holocaust no va ser el primer ni l’últim d’una sèrie de genocidis ocorreguts durant el segle XX. El mateix segle en què l’home va caminar sobre la lluna, es van veure milions de víctimes innocents massacrades. Però la coneguda dita “Mai més” no va servir perquè després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, es produïssen altres genocidis, com el de Bòsnia – Hercegovina i el de Ruanda, on més de 800.000 tutsis foren assassinats durant 100 dies: segons els càlculs més de 8.000 cada dia, més de 300 cada hora, més de 5 cada minut. Això pot tornar a succeir, només cal saber llegir els senyals per a intentar evitar-ho.
Tenim mecanismes perquè no es repetisca? Hem après del passat?
Aprenem del passat però tornem a caure-hi, especialment quan alguns règims acullen l’odi sota les seues ales i li donen via lliure. L’educació humanística i plural, així com la correcta lectura de signes que poden portar a un genocidi són els dos elements bàsics que la humanitat necessita perquè el “Mai més” es faça realitat.
