HomeSense categoriaUna parella torna a Jesús després de dos mesos eterns de confinament...

Una parella torna a Jesús després de dos mesos eterns de confinament a Perú, atrapats per la pandèmia

TERRES DE L’EBRE // Dos mesos i cinc dies després que la pandèmia mundial pel coronavirus els obligués a confinar-se en un hostal de Cusco, a Perú, Cecília Agramunt i Jaume Bayerri van poder agafar un vol especial contractat per l’ambaixada francesa per a viatjar de Lima a París i posar fi a una odissea feta d’incertesa i algunes estones de por. Ara ja són a casa, a Jesús. No han pogut completar ni de bon tros l’any sabàtic que s’havien agafat per viatjar per tot el món, sis mesos a Sud-amèrica i sis a l’Àsia, però estan bé, que és el que compta, i pensen tornar-hi quan les circumstàncies del món siguen unes altres. Quan van sortir de casa el 13 de gener, havien sentit a parlar del coronavirus, però no es pensaven, com ningú aleshores, la magnitud del que arribaria. Després de passar per Argentina, Xile i Bolívia, el 16 de març, quan tornaven d’una excursió pel Cusco a la capital homònima del departament, van sentir gent pel carrer que auguraven que hi hauria toc de queda. En tornar a l’hostal, van preguntar.

El personal va relativitzar-ho, però efectivament, aquella mateixa nit, i malgrat que hi havia pocs casos de Covid-19 a la zona, el president Martín Vizcarra anunciava l’estat d’emergència i el confinament amb mesures molt estrictes i un desplegament policial i militar extraordinari, segons explica Cecília. D’entre la quinzena de treballadors i allotjats que van quedar atrapats a l’hostal, només podia sortir una persona a comprar bens de primera necessitat. Van estar més d’un mes en aquella situació. “Encara sort que teníem un parell de terrasses”, recorda Cecília.

Durant este temps, van rebre dos visites de les forces de seguretat. En la primera, els policies els van tractar violentament perquè dinaven tots junts al menjador de l’hostal i els van portar detinguts fins a dependències policials. Van passar temor, fins que un cap policial es va fer càrrec de la situació i fins i tot va esbroncar els seus subordinats per haver traslladat aquelles persones a la caserna en vehicles policials i sense mascaretes ni mesures de seguretat higiènica. Siga com siga, van haver de tornar a peu a l’hostal, a l’altra punta de Cusco. Encara van haver d’encaixar una altra irrupció policial al cap d’uns dies. “La policia quedava eximida de qualsevol responsabilitat penal si feia mal a algú per a fer guardar l’ordre durant la quarantena i estaven envalentits”, revela la jesusenca. “Teníem més temor a la policia que a res, ja que a Cusco [una ciutat petita] teníem una certa sensació de seguretat davant del virus”. Però quan van constatar que la situació anava per a llarg i que el món sencer estava submergit en l’excepcionalitat, van decidir intentar tornar a casa i es van traslladar en autobús a Lima per a mirar d’agafar-hi un vol de retorn.

Aquí comença la segona part de l’odissea. Després d’haver de dormir per força la primera nit en un hotel de cinc estrelles, van llogar un apartament i la seua vida a la capital peruana es va limitar a sortir a comprar per separat -no podien anar junts- i a fer gestions, durant molts dies infructuoses, per mirar de tornar a casa. De seguida l’ambaixada espanyola a Lima els fa saber que l’Estat espanyol ja ha contractat sis vols per a repatriar ciutadans amb nacionalitat espanyola durant l’emergència sanitària i que no en posarà cap més, tot i que Cecília i Jaume, a mesura que van entrant en grups de Whatsapp d’afectats, agafen consciència que “potser quedaven més de 300 espanyols allà en la mateixa situació”.  En la mateixa no, perquè com reconeix Cecília, n’hi havia de més feixugues:gent que havia marxat per unes vacances de 10 dies i ja se li havien acabat els diners; gent amb nadons als quals la roba, amb el pas dels dies, ja no els anava bé, etcètera. “Podem arribar a entendre que Espanya no posés cap més vol, però no que no ens ajudessen a trobar alternatives”, sentencia Cecília.

Els va tocar viure setmanes d’incertesa en un ambient molt diferent al de Cusco, en una Lima on “es notava la por del virus, la por de la mort en un context de falta de confiança en el sistema sanitari”. “El conserge del bloc d’apartaments et flitava de dalt a baix amb desinfectant quan tornaves de fer la compra”, exemplifica.

Finalment, van aconseguir pel seu compte, sense la intercessió de les institucions espanyoles, uns bitllets per a l’últim vol que activava el govern francès, però en el moment d’agafar el bus cap a l’aeroport l’11 de maig, per a acabar-ho d’adobar, se’ls comunica que acaba d’entrar en vigor una modificació de la legislació francesa que obliga a mantenir les distàncies de seguretat dins dels pocs avions que encara poden aterrar als aeroports gals. Es dividix el passatge en dos i a Cecília i Jaume els toca esperar, una volta més, finalment fins al dia 21 de maig. Un cop a París, van llogar un cotxe i van fugir literalment, ja que si s’estaven més de 24 hores en territori francès fora de l’aeroport, havien de complir una quarantena sense sortir del país. Van conduir fins a Perpinyà, el punt més llunyà on podien tornar el vehicle de lloguer, i allà els va anar a buscar un cosí de Jaume, encara envoltats d’interrogants sobre si podrien travessar la frontera espanyola per a entrar a Catalunya i tornar a les Terres de l’Ebre.

Oscar Meseguer
Oscar Meseguer
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

65 + = 70

Últimes notícies