Si faig una anàlisi retrospectiva en el temps, exactament dos anys, la vida ha canviat, i molt.
La política municipal és molt propera, de “tu a tu” i és una oportunitat meravellosa per aportar el teu granet de sorra i avançar. Encara que amb pocs recursos, hem de ser propositius. No hem de lamentar-nos d’allò que ens falta sinó allò que tenim.
Vivim en un lloc envejable. A tocar de la nostra mà, gaudim de muntanya, mar, riu… i si algú ens pregunta d’on som, sense cap mena de dubte, amb orgull, hem de dir que som fills de les “Terres de l’Ebre…”.
Aquest any i mig últim que hem passat ha estat molt dur. Una pandèmia arrasadora ha paralitzat al món sencer, ha deixat una economia molt tocada, i milions de morts. Encara que la Covid-19 ha ocupat la majoria d’articles, notícies, xarxes socials… no podem oblidar els conflictes bèl·lics, i aquí m’agradaria fer una parada.
Estem en el segle vint-i-u, però continuen havent-hi règims que no entenen de drets, de persones ni de vides… El fet de néixer dona o ser un nen de família pobra és sinònim d’haver de viure en el més absolut dels anonimats, ser menyspreat… Suportar tota mena de vexacions, no tenir la possibilitat d’anar a l’escola, portar la roba fins als peus i haver de mirar el món des d’una reixa, que tu no has decidit posar- té lliurement.
Encara ens queda molta feina a fer. No podem posar el cap sota l’ala i fer veure que no passa res. Hem d’ajudar a aquelles nenes que no poden anar a l’escola i aconseguir el seu somni (treballar de metgessa, mestra, veterinària, cuinera… O senzillament tenir cura de la seua família sense pors ni limitacions…
Nens venuts i prostituïts per la seua pròpia família (una família sense recursos que és mantinguda per les classes benestants) i abandonats a la seua sort un cop arribada l’adolescència…
Totes les dones anònimes, que no poden prendre decisions, ni escolaritzar-se, ni viure sense pors…
Ens cal que totes les institucions implicades treballen conjuntament vetllant pels drets de la ciutadania, en especial atenció les dones, nenes i col·lectiu LGTBI davant la vulneració dels drets i llibertats, i entendre que no podrem avançar com a societat si la base no és ferma.
Cadascú de nosaltres, de manera individual, també podem ajudar. La pedagogia és fonamental, igual que ho són els drets humans que no ens agrada que ens vulneren.
