L’equilibri territorial com a objectiu estratègic de les administracions, i en el nostre cas, la catalana, ha agafat embranzida. Impulsat per a l’evidència recent en termes de reducció demogràfica en àmbits territorials de Catalunya, l’equilibri (que no reeequilibri) hauria de formar part de l’agenda política del proper govern. Hauria de formar part no només en termes de voluntats sinó en termes d’actuacions integrades, consistents i amb impacte. La necessitat d’equilibrar territorialment el país (s’entén en termes socioeconòmics ) és donada per a les tendències de les forces econòmiques (sovint diem “de mercat”) a concentrar tradicionalment la producció i l’activitat en nodus concrets, ben localitzats, a prop de recursos i infraestructures i amb inèrcies històriques. A la cerca de les economies de densitat (la densitat productiva redueix costos), aquest procés condueix al desequilibri territorial i a la pèrdua d’activitat en una bona part d’un territori que, en l’extrem, pot arribar a desertificar gran part de l’espai. Aquesta conclusió “apocalíptica” pot ser real, si no ara pot ser en el futur. És en aquest punt on el sector públic ha d’actuar, no només amb pressupost de despesa (igualant accés a serveis i oportunitats) sinó amb incentius. Incentius que, fins i tot, poden anar a rebaixes impositives diferencials en diferents figures del sistema que puguin afavorir la implantació d’empreses i persones. No estem inventant res. Altres ho han fet.
El sector públic treballa amb dos principis: la cerca de l’eficiència i de l’equitat. Seguint l’argumentari anterior estaríem parlant d’equitat. No obstant, pot ser que també estiguem parlant en termes d’eficiència. Un país que acumula activitat en els mateixos punts genera efectes externs negatius (congestió, efectes nivell de vida, contaminació) que caldria corregir, precisament distribuint millor. De fet, un país que desaprofita l’aportació d’una part de territori no tinc clar que sigui molt eficient. Potser la pandèmia ens ha ensenyat alguna cosa?
I en aquest punt estem ara, amb un context on gran part del futur proper ve donat per la postpandèmia i les necessitats de recuperar producte i transformar les economies per fer front als enormes desafiaments que tenim, tant tecnològics, com mediambientals com del nostre paper al món. Els Plans de Recuperació, molt lligats actualment al “Next Generation Program” de la UE no només farien bé a centrar-se en els grans projectes transformadors, “emblemàtics” sinó també a fer més eficient el sistema equilibrant territorialment. S’han de trobar projectes territorials tractors que puguin servir per desenvolupar zones com les Terres de l’Ebre en aquest nou marc. Projectes que dinamitzin el territori i que pugui beneficiar un sistema de pimes creatiu i d’alt valor afegit. El territori ha de ser proactiu en la generació de projectes i en la seva participació en aquest meló. De fet, els Plans de Recuperació situen el desenvolupament rural i la lluita del despoblament com un dels eixos preferents d’actuació. Som-hi.
