Qui és Sofia de la Ribera?
És una noia del delta de l’Ebre que de molt jove va començar a sentir-se atreta pel món de la música popular i tradicional. He tingut diverses rondalles i ara estic amb la que acompanyava Lo Teixidor.
Ha estat pionera en un sector dominat tradicionalment pels hòmens.
No soc l’única i diria que ara ja hi ha més jóvens cantadores que cantadors. Sí que vaig ser la primera versadora de jota amb rondalla pròpia a les Terres de l’Ebre.
Li ve de família?
La meua rebesiaia sembla que era molt de la festa i s’arrencava sovint a cantar, però sempre entre amics i família.
Ha tingut la sort de conèixer els grans cantadors.
Lo Canalero, lo Teixidor, Fumadó… Havia sentit a parlar molt de Boca de Bou, que també era de Sant Jaume. A mi sempre m’ha impressionat esta manera d’improvisar tan ràpida que tenen els cantadors d’aquí.
Com va començar a cantar?
Vaig anar a l’Aula de Música Tradicional i Popular de Tortosa. A partir d’allí em vaig envoltar de gent que tocava la gralla i d’altres bons músics. Anava sempre de festa en festa seguint els cantadors i admirant la seua capacitat d’arrencar emocions a la gent amb uns versos tan curts.
L’estructura del vers és molt singular.
La base de la quarteta o sexteta que cantem és universal perquè la mètrica és la mateixa. El que canvia és la música i acompanyament. A mi m’agraden els set versos, com feien Boca de Bou i Fumadó.
Quina és l’estratègia per a generar, en pocs segons, uns versos improvisats?
Es tracta de fer sis versos heptasíl·labs que rimen, com a mínim els parells.
Ara encara ho veig més complicat.
Has de tenir clara l’estructura, començar amb una breu introducció i guardar-te el cop fort per als últims versos.
Però falta el més important, el tema.
La informació, la majoria de les vegades, la reps segons abans de començar a cantar. Amb poca cosa en tens prou… aquell home que va ser metge del poble durant 50 anys…. dos jóvens que es casen després de molts anys de festeig… uns fills que viuen a l’estranger i han vingut a veure els pares… Sovint, la improvisació és tanta, que quan comences a cantar encara no saps com acabaràs.
Lo Canalero feia un gest molt particular per a avisar els músics que entrava.
Ara tot és més quadrat. Es fan dos rodes instrumentals i entra el cantador. Però quan vas passejant per molts llocs, has d’anar cavil·lant… quan ho tinc, amb una mirada a un dels músics n’hi ha prou per a arrencar.
Em diu que troba a faltar improvisació en la jota cantada actual.
I que baixe de l’escenari. El cantador i la rondalla són d’anar pel carrer, obrint-se pas entre la gent. I improvisant, sí. Avui s’improvisa molt poc. I esta és la gràcia. Jo, quan millor m’ho passo, és quan vas voltant pel poble, de bar en bar, i la gent se t’acosta a l’oïda per a demanar-te uns versos per a algú que tens allí mateix. La màgia i l’art de la jota versada és la improvisació i el carrer.
Sobta sentir-te protagonista en uns versos.
De vegades, la teua millor actuació l’acabes fent en un petit poble perdut on t’han llogat per a cantar a una gent gran. Et donen informació sensible, com els ha anat la vida, les seues fites i també les seues pèrdues… I quan ho convertixes en vers es desencadenen les emocions entre la gent.
La feina d’enversador ha tingut històricament una funció social, que ha anat canviant amb el pas del temps.
Abans, la gent pagava una rondalla perquè el cantador, amb els seus versos, arreglés un casament, resolgués una disputa veïnal o familiar. En paral·lel, la jota cantada va evolucionar cap a la festa. Les rondes de quintos anaven pels carrers, aturant-se davant de les cases, on cantaven i recollien diners. I, d’un temps cap aquí, s’ha afegit una funció més reivindicativa. Jo em vaig iniciar, fa vint anys, amb les jotes contra el transvasament
El relleu generacional de cantadors i rondalles es produïx també entre el públic?
La gent de més edat és qui més aprecia encara la jota cantada. Però jo crec que els jóvens s’hi estan enganxant. S’ha creat un ambient molt bonic en alguna cantada de jotes amb gent jove, com em va passar a l’Orígens de la Ràpita. Sempre n’hi ha algun que
s’anima a cantar sense haver-ho fet mai.
Planteja que esta pot ser una bona eina d’aprenentatge de la llengua i la música a l’escola.
N’estic convençuda. És una bona manera de potenciar l’agilitat mental i l’aprenentatge de nou
vocabulari. Alguns ja ho estan fent.
Als patis de moltes escoles se senten, més aviat, “peleas de gallos” a ritme de rap.
Seria l’equivalent del “picadillo de cantadors”. Lo Canalero i lo Teixidor ja ho feien. Ara bé, sempre sense faltar el respecte. Faríem un favor a la nostra llengua substituint els “gallos” pels cantadors.
